Article / Enric Sorribes Roig

⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄

palau betxi  julio 07 013Els orígens del Palau, tal com han posat de relleu autors com Xavier Mesado, Ferran Nebot i Gustau Aguilella, cal situar-los al segle XIV i al segle XV. Per a Pascual Meneu l’origen era romà, mentre que per a Vicente Traver este era àrab. Gràcies a les investigacions arqueològiques, ja podem dir que la base de l’actual edifici és gòtica, amb una important fase del segle XVI i amb un afegit de finals del segle XIX i principis del segle XX. En qualsevol cas, es coneixia de la seua existència ja en el segle XIV per documentació de l’Arxiu Històric Nacional i de l’Arxiu del Regne de València. No obstant, allò que li dóna el seu valor patrimonial excepcional és la part renaixentista, construïda a partir de 1565 sobre l’antiga fortalesa gòtica. Tots els autors, entre els quals mencionem a Joaquín Berchez i Arturo Zaragozá, coincideixen a considerar el claustre del Palau de Betxí com el més paradigmàtic de l’arquitectura civil valenciana. Per a l’arquitecte Francisco Grande es l’únic exemple que es conserva del segle XVI en el seu gènere d’arquitectura civil, i el de major autenticitat de tot el territori valencià, fins i tot més que el pati de l’ambaixador Vich de València. La seua conservació en estat original in situ el converteix en excepcional.

Betxí formava part dels territoris dels Roís de Liori i dels Folch de Cardona, com a senyors feudals. Sanç de Cardona va construir a mitjans del segle XVI un palau d’estil renaixentista sobre l’edificació gòtica ja existent. La marca renaixentista es pot apreciar clarament en la porta d’accés i en el claustre format per deu columnes d’estil jònic i divuit arcs lleugerament rebaixats. La porta és un exponent del tractat d’arquitectura de Sebastiano Serlio, amb dovelles rústiques, carreus encoixinats i pilastres toscanes .Des del punt de vista defensiu, destaquen els quatre baluards, un en cada cantó, d’uns cinc metres d’altura amb carreus llaurats coronats per un gruixut cordó de pedra. Tot l’edifici estava rodejat per un fossat de quatre metres i mig, el qual servia, a més, de desaigüe del pati interior. El mestre d’obres va ser, tal com va posar en relleu la professora Mercedes Gómez-Ferrer, l’aragonés Joan d’Ambuesa, autor també d’importants obres del monestir de Sant Miquel dels Reis en València, actual seu de la Biblioteca Valenciana, i del Palau de Benicarló, actual seu de la Generalitat Valenciana. No obstant, a hores d’ara seguim sense saber qui va ser l’autor del projecte, encara que la similitud del pati amb del de l’Hospital Tavera de Toledo (construït entre 1541 i 1603), obra d’Alfonso de Covarrubias, podria donar-nos alguna pista. Per altra banda, Mercedes Gómez-Ferrer també suggereix els orígens italians dels arquitectes de la part renaixentista del Palau, ja que els contactes amb Itàlia eren molt intensos i la presència documentada de mestres italians en palaus com el de Benifairó de les Valls podria no ser una excepció.

La formació de Joan d’Ambuesa, natural de Rubielos de Mora i veí de València (ciutat on morí el 1590), va ser inicialment de picapedrer, encara que amb el temps va arribar a ser un dels principals mestres d’obra de la seua època. El seu fill Pere perpetuaria esta tradició a principis del segle XVII. A Ambuesa el trobem treballant a Betxí el 1567 juntament amb Hieroni Martínez i Pere de Vila-real, mentre treballava alhora en la construcció del monestir de Sant Miquel dels Reis. Pels seus treballs en el Palau de Betxí va rebre grans quantitats, cosa que podria indicar un cert prestigi o reconeixement professional.

Joan d’Ambuesa es va encarregar de prosseguir les obres del monestir de Sant Miquel dels Reis a partir de 1581, concretament l’ample claustre, l’escala principal i la volta que la cobreix, el cor de l’església i la Capella dels Reis. En el Palau de la Generalitat va ser l’autor d’una escala de caragol de magnífica factura.