Carla Murillo Grifo és una estudiant de 17 anys de segon de batxillerat humanístic de l’IES de Betxí. Quan acabe el batxillerat «m’agradaria estudiar filosofia i fer teatre, i tot allò relacionat amb l’art i la cultura», ens va confessar. També diu que li agrada lluitar pels drets dels animals, i voldria fer-ho des d’alguna organització animalista. Li agrada debatre sobre temes i dubtes que li interessen.

El mes passat, aquesta jove i valenta escriptora de Betxí va guanyar el Premi Juvenil de Literatura Breu, en la modalitat de poesia en valencià, que des de fa dotze anys organitza l’Ajuntament de Mislata, amb el poema «Som parits així, què hem de fer?». Per aquest motiu va ser felicitada personalment per l’alcalde Alfred Remolar i pel regidor de Cultura Toni Meneu.

Ara hem tingut l’ocasió de conversar sobre literatura, música i cinema amb ella. El que us oferim tot seguit és un resum del que vam xarrar en forma d’entrevista.


carlaRevista: D’on et ve l’afició d’escriure?

Carla: Escric des dels onze o dotze anys; ja enprimer d’ESO escrivia poemes per divertir-me, perquè em feia gràcia, jugar amb les paraules. Abans, fins i tot escrivia narrativa, sobretot novel·la.

Revista: Què prefereixes? Novel·la, poesia, assaig?
Carla: Depén de cada moment. L’assaig l’utilitze per reflexionar, em fa pensar. La poesia és l’expressió màxima dels sentiments. La novel·la recull tanta informació que pots trobar-te en altres terres o temps des de casa.

A l’hora de fer una composició jo improvise molt, ja que segons com em sent en cada moment, aquesta és la manera en què escric. En general, es pot dir que escric del que sent en cada instant, i després no canvie res.

Revista: Supose que abans de l’escriptora existia una lectora, encara que això ho segueixes sent…
Carla: Sí, és clar.

Revista: I què t’agrada llegir?
Carla: Llig de tot. Ara llig més assaig, sobretot filosofia, història… M’agrada molt l’assaig històric i polític. Però també llig poesia i novel·la. Depén del moment, com t’he dit abans. També m’agrada molt la ciència-ficció com les distòpies, que si hi profunditzem ens fan reflexionar.

Revista: Ens pots fer alguna recomanació?
Carla: Això és molt difícil. Quan algú em demana que li recomane algun llibre quasi mai sé què dir-li, perquè cal conéixer els seus gustos, conéixer la persona. Normalment no sé què respondre. Encara no he trobat el meu llibre, així que recomanar-ne un a una altra persona em costa molt.

Revista: Supose que també t’agrada la música. Quina música escoltes?
Carla: De tot un poc: rap, ska, reggae, punk, rock, heavy… Tant en castellà com en valencià, encara que escolte més en valencià que en castellà. El que no suporte és el reggaeton o l’electrolatino, per exemple.

Revista: I el cinema?
Carla: M’agrada molt el cinema independent, i directors com Tim Burton, Quentin Tarantino, encara que aquest siga un poc més comercial, Ken Loach, Stanley Kubrick… En general, com en la lectura, les pel·lícules que em fan pensar. També els documentals. Ací sí que et puc recomanar algunes pel·lícules: The wall, de The Pink Floyd, Tierra y libertad, de Ken Loach, Las trece rosas o Salvador, sobre Salvador Puig Antich. Aquesta pel·lícula em va fer plorar. Per a passar l’estona també veig pel·lícules més comercials.

Revista: Parlem ara del premi que has guanyat: què et va dur a participar en el Premi Juvenil de Literatura Breu de Mislata? I per què en la modalitat de poesia?
Carla: Vaig participar perquè em va animar una professora de l’institut, i vaig decidir presentar-me per poesia perquè en aquell moment tenia més inspiració.

Revista: Parla’ns del poema «Som parits així, què hem de fer?», el poema guanyador.
Carla: Es tracta d’un recorregut per la història del País Valencià amb la veu del poble que l’ha viscuda, en què tracte de retre un homenatge a autors com Estellés, Lluís Llach o Ovidi Montllor. En el poema intercale la història del poble valencià amb la història personal o sentimental. Té influències de Teodor Llorente, d’Estellés, dels nostres cantautors, en especial Llach i Montllor, de Salvador Espriu i també d’Obrint Pas.

Revista: Quan et van comunicar el premi, què vas sentir?
Carla: No m’ho creia. Vaig preguntar perquè havien escollit el meu poema.

Revista: Quan recolliràs el premi?
Carla: En abril o maig. El publicaran en una col·lecció de relats i poesies, per l’editorial Bromera.

Revista: El presentaràs a Betxí? 
Carla: Sí, és clar. Estaria encantada de poder presentar-lo en Betxí.

Revista: Doncs això ja està fet. Moltes gràcies, Carla, per la teua amabilitat i el teu temps.