Per José Blasco

La cultura ibèrica va habitar la zona mediterrània de la Península Ibèrica entre els segles VI i II a. C. Els seus trets culturals variaven d’un territori a un altre. Els que van habitar en la zona valenciana van ser denominats ilercavons, edetans i contestans. Els edetans és el gentilici de les persones que van viure en el territori d’Edeta, que ocupava les actuals comarques de l’Alt Millars, la Plana Baixa, l’Alt Palància, els Serrans, el Camp de Túria, el Camp de Morvedre, la Foia de Bunyol, l’Horta, la Ribera a i és probable que també la comarca de Requena-Utiel. El territori edetà, segons la història natural de Plini el Vell, s’estenia del Sucro (riu Xúquer) a l’Udiva (riu Millars). Les ciutats més importants de l’Edetània ibèrica van ser Edeta (Llíria), que va poder tindre circumstancialment i esporàdicament un paper de capital i centre administratiu del territori, Sucro (Cullera), La Carència (Turís), el Pico de los Ajos (Yátova), la Punta d’Orley (la Vall d´Uixó) i Arse (Sagunt), que era la ciutat més important. Des d’un punt de vista sociopolític els edetans no s’organitzaven en forma de regne amb una capital i unes fronteres, sinó com un conjunt de ciutats independents que podien confederar-se en circumstàncies extraordinàries, com la segona Guerra Púnica o la conquesta romana de la península. Dels ibers desconeixem la seua religiositat, així com el sistema de propietat de la terra.

Les activitats econòmiques principals d’estos poblats eren l’agricultura i la ramaderia, gràcies a la introducció de l’aladre tirat per bous, que va permetre una agricultura extensiva de secà, els productes més importants són els cereals, l’olivera i la vinya, així com els cigrons, pésols, faves i llentilles. Entre els fruiters, destaca la pomera, el magraner i la figuera. Entre les plantes tèxtils es cultivaven el lli i l’espart. En estos poblats no s’ha trobat cap sitja per a guardar gra, el que fa pensar que l’emmagatzemaven en àmfores, que també eren utilitzades per al seu transport; per a moldre el gra s’utilitzaven molins de vaivé i els rotatoris. La segona activitat econòmica era la ramaderia, basada en la cria de cabres, ovelles, porcs, bous i, encara que en menor proporció, el cavall, utilitzat en la caça, en la guerra i probablement símbol d’un determinat estatus social. La ramaderia servia per a menjar però també proporcionava matèries primeres, com a llana, pells o ossos, que eren utilitzats per a fabricar diversos utensilis.

Els poblats de Conena, els Castellets i Sant Antoni, que pertanyen tots ells a l’Edat de Bronze, van entrar en contacte amb els fenicis de Vinarragell[1] de Borriana, i van adquirir mitjançant el comerç noves tècniques i coneixements tan diversos com l’escriptura, el ferro, la moneda, el torn de terrisser… Amb tots estos nous elements es va produir una nova aculturació, que no va tardar a transformar-se en la cultura ibèrica. Els poblats dels Castellets i de Conena van ser absorbits pel poblat ibèric del Solaig, ubicat al pic de la muntanya.

El poblat del Solaig es localitza a 39é 54´ 25´´ latitud nord i a 3r 28´ 55´´ longitud est. És un dels poblats ibèrics més importants de la Plana, ubicat a uns 2 km cap al sud de Betx i 2´3 km de Sant Antoni. Va ser el primer a conéixer-se en terres castellonenques, gràcies a la tasca realitzada pel catedràtic betxinenc Pascual Meneu, qui en 1908 va publicar informacions relatives a este poblat. El Solaig posseïa unes condicions defensives molt bones, ja que basava la seua defensa en els vessants naturals i en les muralles, combinant ambdós elements. Domina visualment tota la Plana, a més de controlar l’entrada de la vall d’Artana. La superfície del poblat, d’aproximadament 2 hectàrees, és molt accidentat, no existint un sol lloc pla, per la qual cosa la població va ocupar una llarga franja est-oest de 380 metres de llarg, variant el seu ample de 32 a 100 metres (FLETCHER-MESADO, 1967, XXXIII, 15).  Pels materials trobats de l’època del Ferro Antic i les importacions fenícies, ens permeten establir una cronologia inicial del poblat del Solaig prou antiga, de cap al segle VI a. C.

En el poblat es poden apreciar restes de muralles en la part nord i nord-oest, diversos murs dins de l’espai fortificat i de cases. La principal defensa del poblat la constituïen els aspres vessants de la muntanya i en els punts més dèbils tenia un sistema de muralles, de 0´70 metres de grossària, amb unes torres de planta quadrada, la fàbrica de les quals és de roques travades amb fang i falques igualment de pedres.

El seu urbanisme queda modelat per les pròpies irregularitats del terreny; les cases eren de dos o tres habitacions, quadrades o rectangulars, una que donava al carrer, i una altra o altres dos interiors. Les cases eren xicotetes, més per a llar i magatzem de queviures, els seus murs de 0´45 metres de grossor, eren de pedra fins una certa altura, i a continuació d’atovó; les cobertes es feien amb brancatge, canyes i fang. No s’aprecien distincions notables d’una casa a una altra que permeten assenyalar grups socials de distint nivell de vida. Les cases estaven organitzades en carrers estretes i formaven blocs irregulars, amb els carrers traçats segons les corbes de nivell; les que seguien la direcció dels pendents eren empinades i van haver de convertir-se en escales. No hi havia, doncs, un urbanisme regular, prèviament planificat. Tampoc es coneixen places, ni temples, ni grans espais oberts. No s’han trobat aljubs, encara que sí xicotets dipòsits llaurats en calcària solta.

Meneu, en les excavacions que va realitzar en el Solaig, diu: “En pic del Solaig i les seues vessants, especialment en la de l’est i nord, es troben restes ibèriques en abundància, les quals han sigut trobats a l’apartar pedres i soscavar el sòl, rompent este per a plantar garroferes. En els ribassos han quedat les pedres i testos, anant els ferros, bronzes i vidres a mà dels xiquets dels llauradors, amb els quals van jugar i entre les mans dels quals van desaparéixer, excepte una pila o morter de pedra i una llança ibèrica, que vaig arrancar la primera del menjador d’una porquera i esta de la llar d’un jornaler en què servia de paleta. Estos dos preciosos objectes és l’única cosa que va quedar de tant que es van trobar sense buscar-ho. El que em va portar a l’afirmació de jaciment ibèric van ser la varietat de testos policromats, roig, blau, negre, dibuixat en cercles al torn o a pols, en forma quadrada, triangular i creuant quadros i triangles. També vaig trobar en un ribàs un allisador o polimentador de pedra, d’època neolítica, el qual està en poder del senyor marqués de Benavides, amb promesa de donar-la al Museu Arqueològic de Madrid, on estan les restes ibèriques trobades en la meua vila, perquè juntes romanguen el que en conjunt defineix una situació o estació arqueològica” (FLETCHER-MESADO, 1967, XXXIII, 9).

Foto 1 LLoc de la troball adel plom del Solaig
Foto 1: LLoc de la troball adel plom del Solaig

Meneu informa entre altres coses: “(…) Els objectes que he pogut reunir són de terrisseria, picapedreria i metal·lúrgia, molt abundants els primers, però escassos els de pedra i metall. També apareixen entre les pedres de superfície i a un metre i més de profunditat trossos d’atuells prehistòrics de fang negre, grisenc, tosca i olla sense forn, amb adorns fets amb les ungles en els bords d’assentisc i de la boca. D’època posterior a estos són altres més fins, llaurats al torn i adornats amb cordons, els quals, en cercles concèntrics i semicercles de ressalts exornen l’esfera de l’atuell i les anses…”. “Entre els exemplars de pedra mereix especial menció un allisador de marbre blanc per a polir la pedra, a manera de raspall de fuster (…). Més notables són encara les restes ceràmiques que revelen sedassos de fang per a tamisar metalls líquids. Junt amb ells s’han trobat fils de metall colat pels seus forats. Diuen els intel·ligents que estos sedassos és el més notable del jaciment de Betxí, per no tindre’s notícia de la seua existència en una altra part” (HERALDO DE CASTELLÓN, 2-IV-1908).

Els materials associats a estos nuclis són fonamentalment ceràmiques, l’enorme abundància de restes ceràmiques existents per tot el poblat va fer creure l’arqueòleg Francesc Esteve i Gálvez que el Solaig va ostentar, dins de l’horitzó cultural de la Plana, la capitalitat comarcal (Mesado, 2004, 40).

Fins a mitat del segle XX no es va desxifrar l’alfabet ibèric. Fins llavors la seua interpretació es va basar en les similituds formals que es van trobar entre l’escriptura i topònims ibèrics i els alfabets i topònims d’altres llengües conegudes. L’estudi de la llengua ibèrica va anar evolucionant fins a un punt d’inflexió, el desxiframent del semisilabari ibèric per Gómez Moreno, que va donar pas a què hui en dia podem ser capaços de llegir els textos però que encara no siguem capaços d’entendre’ls. Esta capacitat de llegir els textos va fer que es relacionara la llengua ibèrica amb la llengua basca, tornant a desenvolupar la teoria vascoiberista. Però mitjnçant esta teoria no som capaços de traduir literalment els textos ibèrics, per tant, encara que la seua relació és òbvia s’ha de saber fins quin punt es pot utilitzar el basc com a mètode de traducció dels textos ibèrics. A hores d’ara encara no s’ha pogut trobar una pedra Rosetta de l’escriptura  ibèrica, per mitjà de la qual podem traduir-la.

En 1966 els arqueòlegs Domingo Fletcher Valls i Norbert Mesado van sondejar este jaciment arqueològic dues vegades, trobant-hi abundant material. Un matí de diumenge del mes de novembre de 1960, l’arqueòleg borrianenc Norbert Mesado va donar amb la troballa arqueològica més important del poblat ibèric del Solaig (Mesado, 2004, 41). Escampant unes terres que pareixien acabades d’extraure, va aparéixer enrotllat un plom a uns 10 metres de la Prospecció I; una vegada desenrotllat va comprovar que es tractava d’una fina làmina de 31 cm de longitud, per 3´5 cm d’ample, escrita per ambdues cares amb caràcters ibèrics llevantins finament incisos, datada aproximadament en el segle II a. C. Van anomenar cara A a la que tenia un major nombre de signes i la cara B a l’oposada (FLETCHER-MESADO, 1967, XXXIII, 42).  L’any següent van publicar estes troballes i la làmina de plom, en un llibre titulat “El poblado ibérico de El Solaig”.

La cara A conté dues línies de paraules, separades per una ratlla que travessa la làmina en tota la seua longitud. Hi ha catorze paraules separades entre si per línies verticals de punts (OLIVER, 1978, V, 270). Les seues lectures són les següents:

Primera línia: iunstir belesair karrgoskar bastaibaitieba balkelagoska bidedui bar…

Segona línia: iunstir egiartone belestar senerrun edesilir iunstir ededur.

A l’arqueòleg del Masnou Luis Galera Isern, un company de professió li va enviar un calc de la làmina de plom del Solaig, procedent de la publicació abans citada dels arqueòlegs Domingo Fletcher i Norbert Mesado. A partir del calc i recolzant-se en la teoria basca va arribar a la conclusió que les paraules estan formades per simplificacions, abreviacions, sufixos…, d’altres paraules i que el temps en què es narra és present, que la persona està en singular i el verb en infinitiu simple. A partir d’açò, Luis Galera va publicar en 1972 un assaig, en la prestigiosa revista Archivo de Prehistoria Levantina (APL) (OLIVER, 1978, V, 271-272), editada pel Museu de Prehistòria de València, en el qual només va poder traduir la cara A i arriba a la traducció següent:

“Caçador, en el lloc on pastura el bestiar quan porta gana, entre la muntanya i el riu de la nostra demarcació, el caçador de tribu ha de detindre’s en els límits establits per a la bona herba del prat que prefereix el bestiar i abstindre’s de caçar allí, perquè és el que acorda i de raó, i el caçador podrà, no obstant això, apagar la seua set (beure aigua)”.

L’arqueòleg diu que no coneix el territori on està el poblat del Solaig i fa dues consideracions a este respecte: primer “que esta hipotètica relació de fets amb caràcter d’un tractat escrit i documental, devia de tindre lloc a la primavera, que és quan el bestiar, lliure de l’activitat hivernal, torna a les muntanyes i té gana d’herba fresca i la segona consideració és que l’indígena pastor temia que l’activitat cinegètica del caçador espantara o dispersara els seus ramats”. Luis Galera considera el plom del Solaig“un plom noble en el sentit d’una grafia depurada, regular, uniforme en tota la seua cara A, presentant els signes allí establides una constant tan notable, que deixa entreveure sense cap dubte la solera d’una activitat cultural com és l’escriptura ben fonamentada, i sense la pluralitat enutjosa de les seues variants com ocorre amb altres inscripcions”.

La cara B també es troba dividida en dues zones per un traç central. En la primera es comença a escriure en l’extrem esquerre superior, segueix un espai en blanc, després, segons Fletcher, una paraula feta per una altra mà, finalitzant en l’extrem dret amb una altra paraula davall de la qual en la segona zona apareixen tres signes (OLIVER, 1978, V, 270). Les seues lectures són les següents:

                        Primera esbossa: saner buranalir bitan a… balkelaku tautiba

                        Segona esbossa: biden

Per a D. Luis Galera: “el conjunt de la cara B és prou confusa, tant si pretenem posar-la al principi com al final de la llarga relació que es pretén haver desxifrat” (GALERA, 1972, XIII, 127-137).

Imatge 2: Plom del Solaig.
Imatge 2: Plom del Solaig.

Els ibers van utilitzar el plom perquè és un material molt propici per a escriure textos llargs en un xicotet espai. Tal vegada van agafar el model de Grècia on es va usar en la Jònia cap al segle VII a.C. El plom és fàcil de transportar i es podia tornar a aprofitar, este l’embolicaven amb un drap o tela per al seu transport i conservació. En esta època l’escriptura seria una tècnica que molt poques persones sabrien realitzar, serien els comerciants, els religiosos i algun estament professional que s’encarregaria de fer els escrits, els coneguts en altres cultures com a escribes.

En el jaciment explorat per Flétcher, Tarradell i Mesado es van trobar fragments d’àmfores, fragments de pàtera, kálathos, plat i gots caliciformes. Fletcher i Mesado en estudiar la ceràmica recollida en superfície diferencien dues zones dins del jaciment, una en què predomina la ceràmica a mà i una altra en què predomina al torn. A la vista del material arreplegat es pensa en una primera etapa que vindria anunciada per la ceràmica basta i base plana que ens donaria un moment o almenys una pervivència del Ferro Antic. Es decora esta ceràmica amb digitacions, ungulacions i cordons. La decoració de la ceràmica al torn és base d’una temàtica molt evolucionada que ratlla el vegetal d’una banda i un geometrisme evolucionat de cercles concèntrics, quarts de cercle i teuladells per una altra. Els kalathos i les ceràmiques que imiten les formes campanians i el propi campanià ens donen una datació del jaciment cap al segle III-II a. C. (OLIVER-BLASCO-FREIXA-RODRIGUEZ, 1984, X, 70).

Sabem ben poc sobre l’economia en el període ibèric. En plena època ibèrica es constata el comerç de materials alimentaris d’importació, com suggerix la troballa d’àmfores púniques. A més d’estos productes d’importació, cal destacar les àmfores ibèriques, formalment derivades de les púniques, el contingut de les quals continua sent actualment un enigma. S’han trobat àmfores ibèriques en els poblats ibèrics del Solaig i la Muntanyeta de Sant Antoni. La presència de ceràmiques de vernís negre ens indica la comercialització d’uns productes que, procedents de Grècia primer i d’Itàlia més avant, indiquen l’existència d’una sèrie d’intercanvis en una economia premonetària. També s’han trobat fragments d’àmfores itàliques del tipus Dressel 1. El panorama ceràmic general d’època iberoromana està dominat per les produccions indígenes, i pel que fa a les importacions, pràcticament copat per les itàliques, tant la vaixella (ceràmica campaniana i de parets fines) com  els productes envasats en les àmfores (especialment vi); en quantitats molt menors, concorren els productes envasats en àmfores púniques i púnicoebusitanas (JARREGA, 2010, 401- 403).

L’IbèricTardà, comprendria la segona mitat del segle III fins a inicis del segle I a.C.; es caracteritza el material ibèric d’esta fase per una decoració més evolucionada com veiem en les ceràmiques del Solaig. La decoració geomètrica ha arribat a evolucionar a tipus quasi vegetals. També apareixen les imitacions dels atuells campanians.

La majoria de les seques ibèriques corresponen al segle II a.C., i deuen veure’s com un reflex de l’economia impositiva implantada per Roma a Hispània. La presència d’estes monedes en el Solaig només té dues explicacions: o bé correspon a assentaments iberoromans ubicats en el pla o bé estes monedes van tindre un llarg període de circulació, amb la qual cosa podrien haver-se usat encara en les villae de la Plana en època imperial (JARREGA, 2010, 367).

Per a Francesc Esteve el Solaig va tindre la seua necròpolis en Conena, però al principi, els soterraments van començar més amunt, al Cormet del Rull, on es veuen testos, sempre fets a mà, que devien de ser d’urnes incineràries (ESTEVE, 2003, 147). Producte d’estes investigacions van ser diversos articles, en els què donava a conéixer les seues troballes i una part d’estos van quedar decorant els murs del Palau, on es conservaven tres molinets barquiformes i part de la peça volandera d’un molí circular. No hi ha indicis que existira un forn de ceràmica en el Solaig, en canvi sí que degué de tindre algun centre de fosa si es jutja per les troballes d’utensilis propis d’esta  indústria com coladors de metall ja fos, fragments de ferro, etc…

L’arqueòleg Arturo Rufino al juny de 1989 va trobar el recipient més bell i interessant, el qual contenia una desfilada de genets guerrers; en estes figures, úniques en les nostres comarques per la seua decoració, podem veure com es guarnien genets i muntures en esta comarca de la Plana, i una de les novetats d’estos cavalls és el de portar boços, la qual cosa  suposa una innovació peculiar (QUESADA-ZAMORA, 2003, 182).

Entre 1990 i 1994, l’arqueòleg Vicente Prat va desenvolupar quatre campanyes d’excavacions. En excavacions recents s’ha trobat un fragment de ceràmica de Gnathia, corresponent al segle III a. C. Així mateix, s’han trobat abundants fragments ceràmics, descoberts pels excavadors furtius. Cal destacar alguns fragments de ceràmiques de vernís negre, estudiats per Arasa, que corresponen a la producció campanià A . La troballa de fragments de ceràmica campanià A i d’àmfora itàlica proporciona una datació de la fase final del poblat en el segle II a. C., acabant la seua activitat segons pareix en la primera meitat del mateix (OLIVER-BLASCO-FREIXA-RODRIGUEZ, 1984, X, 73). El fet de detectar-se en quasi totes les ceràmiques del pic senyals de cremació, induïx a pensar que un tràgic incendi, provocat o fortuït, va posar fi al poblat, este podria haver sigut provocat per l’agressió cartaginesa (230-218), per la II Guerra Púnica (218- 201 a. C.) amb la destrucció d’Arse (Sagunt) o bé amb la posterior repressió romana de Cató contra els indígenes (218-195 a. C.). El poblat del Solaig ja no tornaria a habitar-se. En canvi no tenim notícies o indicis de la destrucció del poblat ibèric de Sant Antoni (BACORA, 1990, 14).                                   

                                          

BIBLIOGRAFIA    

-BACORA FRANCH, Francesc (1990): Art a Betxí, Betxí, Publicacions de l’Ajuntament de Betxí.

-ESTEVE i GALVEZ, Francesc (2003): La via romana de Dertosa a Saguntum, Castelló Diputació de Castelló.

-FLETCHER VALLS, Domingo-MESADO OLIVER, Norberto (1967): El Poblado ibérico de El Solaig, Servei d’Investigació Prehistòrica,  València, Diputació Provincial de València.

-GALERA ISERN, Luis (1972): Ensayo de lectura del plomo de El Solaig, València, Arxiu de Prehistòria Llevantina núm. XIII, Servei d’Investigació Prehistòrica de la Diputació de València, ps 127-137.

-JÁRREGA DOMÍNGUEZ, Ramón (2010): El poblament en la Plana en l’època romana, Castelló, Publicacions de la Universitat Jaume I. Servei de Publicacions de la Diputació de Castelló.

-Mesado OLIVER, Norberto (2004): Alqueries, el temps d’un poble. Alqueries i el seu entorn en època preromana, Castelló, Servici de Publicacions de la Diputació Provincial de Castelló.

-OLIVER FOIX, Arturo (1978): Epigrafía ibérica de la provincia de Castelló, Castelló, Quaderns de prehistòria i arqueologia castellonenca núm. 5, Diputacio de Castelló, ps 265-292.

-OLIVER FOIX, Arturo – BLASCO ARASANZ, Mónica – FREIXA FOZ, Albert – RODRIGUEZ BARBERAN, Pere (1984): El proceso de iberización en la plana litoral del sur de Castellón, Castelló, Quaderns de prehistòria i arqueologia castellonenca núm. 10, Diputació de Castelló, ps 63-110.

-QUESADA SANZ, Fernando-ZAMORA MERCHÁN, Mar (2003): El caballo en la Antiga Iberia, Madrid, Reial Acadèmia de la Història.

[1] Vinarragell és un poblat fenici situat a la dreta de la desembocadura del riu Millars, en  terme de Borriana, va estar habitat entre finals del segle VIII i el tercer quart del segle VI a. C..La influència que Vinarragell exercix en la Plana Baixa, és d’una importància rellevant, ja que és un xicotet empori comercial fenici que irradia els seus productes de moda cap a l’interior, ocupat per poblats indígenes d’altura.