Lactància materna: Beneficis per a la mare, el bebé i la societat
La llet materna és l’aliment més antic de tots els que coneixem, ja que, sense la lactància materna no viuria cap mamífer avui. Ha anat evolucionant i adaptant-se per a ser l’aliment òptim per als nostres fills i filles, amb una composició perfecta per als primers anys de la nostra vida.
La llet de la nostra mare és un aliment viu, que canvia i s’adapta en funció de les necessitats del bebé, canvia la seua composició en diferents moments del dia i en diferents moments de la mamada, sent més aquosa al principi i més greixosa al final, permetent així que no es deshidrate el lactant.
Distints organismes com l’Organització Mundial de la Salut (OMS) o UNICEF recomanen la lactància materna des de la primera hora de vida fins els sis mesos de manera exclusiva, anar oferint aliments complementaris a partir dels sis mesos fins a l’any i mantidre la lactància materna fins els dos anys, com a mínim. Per a aconseguir tenir èxit en la lactància, l’OMS i UNICEF aconsellen el següent:
– Iniciar l’alletament durant la primera hora de vida
– Practicar l’alletament exclusiu, és a dir, proporcionar al lactant únicament llet materna, sense altres aliments o begudes, nï tan sols aigua
– Donar el pit quan el bebé ho reclame, ja siga de dia o de nit; també quan ha mamat fa poc,
sabem que els bebés demanen pit quan tenen fam, i també quan tenen sed, son, malestar, por, dolor, se senten sols o simplement busquen estar propet de la mare.
– No utilitzar biberons, tetines o “xupetes”.
– Sol·licitar informació en cas de tenir dubtes o dificultats, a la matrona del centre de salut i als grups de recolzament a la lactància materna, cada volta són més els pobles que disposen de grups d’aquest tipus que ofereixen el seu suport als pares i mares que volen alletar els seus fills i filles.
Nombroses investigacions de tot arreu del món avalen que la llet materna promou el desenvolupa ment sensorial i cognitiu, a més de protegir al bebé de malalties infeccioses i cròniques. La lactància natural exclusiva redueix la mortalitat infantil per malalties de la infància, com la diarrea o la pneumònia, i afavoreix un ràpid restabliment en cas de malaltia La lactància natural contribueix a la salut i el benestar de la mare: ajuda a espaiar els embarassos, disminueix el risc de càncer ovàric i mamari i altres malalties com la osteoporosi, incrementa e[s recursos de la família i el país, és una forma segura d’alimentació i resulta innòcua per al medi ambient.
Quan va esclatar la Guerra Civil el 18 de juliol de 1936, Betxí va quedar en la zona republicana, allunyada del front de batalla. Esta circumstància va fer que, tal com anava avançant el front de batalla, Betxí es convertira en terra de refugiats.
Per a atendre els refugiats es van crear per Ordre de la Presidència del Govern de 26 d’octubre de 1936, els Comités Provincials i Locals. En esta s’establia l’obligatorietat d’allotjar els emigrats dels fronts de guerra, i entre les seues funcions estaven les d’atendre les necessitats de la població refugiada. Els Comités Provincials depenien del Comité Nacional de Refugiats, creat per Ordre de la Presidència del Govern (Gaceta de Madrid de 14 d’octubre de 1936). Estos organismes van tindre una curta existència, perquè després de la creació del Ministeri de Sanitat i Assistència Social, donat que el 2 de febrer de 1937 es va suprimir el Comité Nacional de Refugiats i el 20 de febrer els comités provincials. La responsabilitat d’atendre als evacuats de la zona de guerra va recaure a partir d’aquell moment en el Comité d’Evacuació i Assistència a Refugiats (CEAR) constituït dins de l’esmentat ministeri. Sis dies després de la seua constitució va canviar el nom pel d’Oficina Central d’Evacuació i Assistència als Refugiats (CEAR).[1]
Per ordre de 20 de febrer de 1937 es recordava l’obligatorietat de subministrar allotjament i manutenció en règim familiar als evacuats assignats a cada localitat. Per a identificar els evacuats es va crear la Fitxa d’Evacuació i Refugi, un document d’identitat acreditatiu del dret a la protecció, proporcionat pels comités locals, la possessió de la qual es declarava obligatòria. Qualsevol refugiat que arribara a un poble havia de regularitzar la seua situació en el termini de vuit dies.[2]
A mitjan març de 1937 es van reorganitzar els comités locals de refugiats i es va crear
l’Oficina d’Etapa per a l’Evacuació i Assistència a Refugiats, que substituïa a la Delegació del Comité Nacional de Refugiats de Guerra. A partir de llavors els comités locals estaven formats per l’alcalde que ostentava la presidència; un delegat de cada central sindical; un metge de la Beneficència; un membre del Socors Roig Internacional i un representant dels propis refugiats.[3]
La Delegació del Comité Nacional de Refugiats de Guerra de la província de Castelló va fer un gran esforç per a acollir a quasi 20.000 refugiats que fugien dels fronts de combat, que durant mesos van haver d’allotjar i alimentar. A finals d’any 1936 van començar a arribar a Betxí refugiats de diferents províncies, entre estos es trobava Manuel Navia Rubio, natural de Madrid, en este grup de refugiats van arribar xiquets i xiquetes, els pares del qual van confiar a les autoritats locals, perquè els tingueren i alimentaren en zona de rereguarda. Com el curs escolar ja estava organitzat, es va habilitar per a ells les Escoles Dualde (actual Centre de la Tercera Edat).
Betxí en els anys de la Guerra Civil comptava amb una població de 2.295 habitants i va acollir a un total de 291 refugiats, provinents de diferents parts d’Espanya (GACETA AULA MILITAR, 2012, CXXVIII). Els refugiats de guerra que va acollir Betxí representava el 8´8% del total de la població.
El Comité Local de Refugiats de Betxí es va trobar amb dos problemes molt importants: un la manutenció dels refugiats i un altre el seu allotjament. El Comité per a solucionar estos problemes va recórrer a la solidaritat dels veïns de Betxí, els xiquets menuts els van allotjar en cases particulars, que en la majoria dels casos els propietaris de la vivenda no tenien fills, i als pares i als seus fills majors en immobles buits del poble. D’esta manera els nouvinguts els van distribuir per tot el municipi.
Una de les xiquetes refugiades que van vindre al poble va ser ma mare, René Cobeño Iglesias tenia vuit anys, venia acompanyada de quatre germans d’un total de dotze. Em va comptar que el viatge que va realitzar amb autobús des de Madrid a Betxí va durar uns tres dies i que abans d’arribar al poble van fer nit a l’Hotel Suizo,que estava en la Porta del Sol de Castelló. A Betxí van arribar cap al migdia i l’autobús va parar davant de l’Ajuntament, a continuació els van aposentar en un saló que hi havia en el primer pis de l’Ajuntament. Una vegada aposentats, van arribar famílies del poble a arreplegar-los, a ma mare la va arreplegar Joaquín Ferrandis Torres el mestre. El dia abans d’arribar l’autobús de Madrid, va arribar un altre a Betxí ple de refugiats.
Hotel Suizo de Castelló
Per a poder organitzar bé l’acollida dels refugiats i al ser Betxí un poble menut, estos no van vindre tots al mateix temps sinó en xicotetes onades. Per regla general els pares dels xiquets refugiats a Betxí van tardar uns dies més que els xiquets a arribar al poble, on es van establir fins a l’arribada del front de guerra.
La procedència dels refugiats era molt variada van vindre de Còrdova, Almodóvar del Río, Hornachuelos, Bélmez, Posada del Río,tots estos pobles eren de la província de Còrdova; Tera de la província de Sòria; Sigüenza de la província de Guadalajara; de Madrid capital i Don Benito, Guareña i Azuaga de la província de Badajoz. Les professions que tenien la majoria eren llauradors, encara que també hi havia algun barber, sabater, forner, miner, ferrer, obrer…
Sobre les famílies de refugiats que van vindre al nostre poble es poden comptar infinitat d’històries, jo puc contar la de la meua família. Els meus iaios tenien una família nombrosa (dotze fills), i els primers a vindre van ser els meus tios Pascual (11 anys), Manolo (11 anys), ma mare René (8 anys), Carmen (5) i Juan (4).[4] A tots ells els van acollir famílies que no tenien fills a excepció del meu tio Manolo que el va acollir Dolores Ventura Castelló la Rispa, que tenia cinc fills. Els meus iaios i els altres tios que eren més majors es van allotjar en una vivenda deshabitada.
Gràcies a l’historiador de Figueroles, Alfredo Fornas Pallarés, que va estar en l’Arxiu de la Memòria Històrica de Salamanca, i que em va entregar uns documents de la Guerra Civil podem conéixer els noms i professions d’alguns dels refugiats de diferents zones de guerra que van ser evacuats a Betxí:
Esta relació de 125 refugiats estava datada en Betxí el 27 de gener de 1937 i venia firmada per l’alcalde socialista José Vicente Ibáñez Orenga i pel secretari de l’Ajuntament José María Montroy.
En vindre els refugiats al poble van començar a treballar en els seus oficis per a poder guanyar-se el poc de menjar que hi havia. A Betxí els dirigents sindicals van organitzar la Borsa de Treball, situada en l’Església Parroquial. Tots els hòmens i dones que havien de llogar-se es van inscriure en la Borsa, així com els propietaris de cavalleries. Es donava treball per torn i quan no arribava per a tots, l’endemà es començava pels aturats del dia anterior (M. FRANCH, 1996, 98). En este mes l’Ajuntament de Betxí va constituir el Comité Local de Defensa Passiva, format per l’alcalde José Vicente. Ibáñez Orenga, el metge Francisco Albiach Roselló, l’ajudant de farmàcia José Miró Doñate, l’obrer tècnic Eduardo Nebot Palau i el secretari de l’Ajuntament, José María Montroy, amb l’objectiu de supervisar la construcció dels refugis antiaeris (SORRIBES, 2011).
El meu avi Pascual Cobeño Yagüe era obrer igual que els meus tios majors, quan vingué refugiat a Betxí va treballar d’obrer en cases particulars. L’Ajuntament de Betxí li va manar al meu iaio que dirigira la construcció dels refugis antiaeris del poble, segons em conta la meua família, també va dirigir els de Castelló.
Betxí va ser bombardejada per primera vegada el 14 de juny de 1938 i davant de l’avanç de les tropes nacionals, molts veïns de Betxí, van decidir fugir del poble, alguns es van refugiar en les mines abandonades del Solaig i de l’Espartera, altres en els masets del terme o en pobles de València, com ara Torrent, Corbera de la Ribera, on Joaquín Ferrandis havia estat de mestre, Paterna…, quedant-se el poble pràcticament buit, excepte uns vint veïns que es van refugiar en l’església. Per eixes dates els veïns de Betxí van saber el que era ser un refugiat de guerra. Una vegada acabada la guerra cada un va tornar al seu poble o ciutat.
Dels refugiats que havien a Betxí, es van quedar definitivament en el poble els xiquets: Manuel Navia Rubio “Tomasin”, Adoración Caro, Santiago Martín Porros, Elena Aguado i René Cobeño. De tots ells només viu ma mare René. Es va donar la casualitat que Santiago Martín Porros, Elena Aguado i René Cobeño eren veïns de carrer, del barri de la Prosperitat de Madrid. Era tal l’agraïment dels meus iaios al poble de Betxí, que els que van fer la mili a Madrid, una vegada acabada la guerra, anaven a casa dels meus iaios a què els llavaren la roba o bé a menjar, com va ser el cas de José Alcalá “Pepe Máximo”, de José Personat Meneu “Peral” i de Joaquín Giménez Remolar “el Chulo”.
Per a acabar vull agrair a Alfredo Fornas Pallarés els papers de l’arxiu de Salamanca que em va entregar, ja que formen una part important de la història de Betxí.
Bibliografia
FRANCH FRANCH, Manuel (1996): Sucedió en Betxí, Betxí, L’autor.
GACETA AULA MILITAR BERMÚDEZ DE CASTRO (2012), nº 128.
SORRIBES ROIG, Vicent Enric (2011): “Betxí sota les bombes”, Programa de les Festes Majors Setembre 2011.
Referències
[1] Gaceta de Madrid, 18 i 26 de gener, Ordres de 17 i 23 de febrer de 1937.
[2] Gaceta de Madrid, 1 de març de 1937, Ordre de 26 de febrer de 1937, p 1.023.
[3] Gaceta de Madrid, 13 de març de 1937, Ordre d’11 de març de 1937, p 1.191.
[4] Avi de David Cobeño Iglesias, porter de Primera Divisió en els equips Sevilla, Almeria i Rayo Vallecano.
Prop de vint obres s’han presentat al II Concurs d’Artesania en Cartró Reciclat, organitzat per la Regidoria de Medi Ambient de l’Ajuntament de Betxí, amb la col·laboració de l’empresa Cartonajes de la Plana.
El concurs, al igual que en la primera edició, constava de dos modalitats: la primera, dedicada al mobiliari i objectes d’ús quotidià, ha tingut com a guanyadora a Josefina Ventura, amb l’obra que porta per lema “La tardor” i la segona, dedicada a l’escultura artística, ha estat guanyada per esta mateixa artista amb una obra titulada “La flama”. Ambdós premis compten amb una dotació de 500 euros i un trofeu especialment dissenyat per al concurs.
La qualitat ha estat una constant en les obres presentades, que podran ser visitades els dies 9, 10, 15 i 16 de gener en el vestíbul del Teatre Municipal de Betxí. El lliurament dels premis es realitzarà el proper dia 15 a les 19,30h.
Sota el lema “Cap xiquet sense joguet”, el proper dissabte 2 de gener s’obrirà a la Plaça Major un Mercat solidari.
A partir de les 11.30h., els xiquets i xiquetes podran comprar joguines i llibres per un preu entre els 10 cèntims i 1 euro.
Les persones interessades en aportar llibres o joguines per a la venda al mercat poden dur-los a l’EPA, en horari de 13 a 14 h., del 28 al 31 de desembre.
Els diners recaptats per les vendes en el Mercat solidari es destinaran a l’ONG Payasospital, una associació no lucrativa que, des de 1999, alegra el dia a dia dels xiquets i xiquetes hospitalitzats, amb actuacions regulars de pallassos profesionals, adaptades a cada xiquet i coordinades amb el personal sanitari.
Un total de 4.442 persones podran exercir el dret a vot a Betxí en les Eleccions Generals 2015. En la present convocatòria, 15 formacions polítiques ha presentat candidatura al Congrés i al Senat en la circumscripció electoral de Castelló.
A Betxí, els 4 col·legis electorals, on es distribueixen un total de 7 meses, han obert les portes a les 9.00 del matí i rebran els vots dels elector fins a les 8 de la vesprada.
Les eleccions generals designaran els 5 diputats i 3 els senadors que representaran les comarques de Castelló durant la propera legislatura.
El seguiment de la jornada electoral a Betxí es pot fer a través dels comptes de Facebook i Twitter de l’Ajuntament de Betxí, amb l’etiqueta #EleccionesGenerales2015
Des del Servei de Dependència comarcal, amb el suport dels Serveis Socials de Betxí, s’ha organitzat un curs de formació per als cuidadors i cuidadores no professionals que presten cura en l’entorn familiar. En total, a la localitat, comptem amb trenta-sis cuidadors i cuidadores.
Aquest curs, amb una duració de 25 hores, es realitzarà al centre de l’EPA, els matins de dimarts i dimecres del mes de novembre.
La formació pretén facilitar a estes persones uns coneixements bàsics socio-sanitaris per saber tractar les persones dependents. A més, s’informa sobre els recursos més adequats per garantir les cures, l’assistència i la vida autònoma de les persones en situació de dependència, i es presta un suport a nivell emocional.
L’equip formador està integrat per personal del Servei d’atenció a la Dependència de Nules, Centre de Salut de Betxí, l’Associació de Familiars Malalts d’Alzheimer i de l’Equip Social Base de l’Ajuntament de Betxí.
El 4 d’abril de 1378 Ramón de Vilanova, senyor de Betxí, va donar el senyoriu de Betxí junt amb Castalla al seu fill Pedro Lladre de Vilanova, al casar-se amb Violant Boïl, filla de Pedro Boïl, senyor de Manises. Hi ha un manuscrit, escrit en valencià i firmat a Betxí el 13 d’octubre de 1378 pel notari de Vila-real, Miguel Marzal, en que ens narra la presa de possessió de del “loch e castell de Betxí”. Per este manuscrit sabem que en eixa època en el poble existia una església, que es s’anomenava “Santa Maria” i estava situada en la plaça de l’Església (X. MESADO, 2009, 89), la qual era estreta, llarga i orientada cap a l’est.[1] No he trobat documentació en què em diga que en esta església tinguera campanes
Sabem per un testament escrit en 1534 per Sanç de Cardona Roís de Liori, que hi havia una església situada en la placeta de Sant Joan i que la torre de Sant Joan li servia de campanar, l’església podia ser l’antiga mesquita reconvertida des de no feia molt de temps, ja que no tenia campanes, tal vegada després de la Guerra de Germanies de 1521 quan es van batejar els moriscos a la força o bé després de la revolta dels moriscos de la Serra d’Espadà en 1526 i allí va manar Sanç de Cardona que es posara un rellotge.
Es construirà la nova església de Betxí, orientada a l’est i davall l’advocació de la Mare de Déu dels Ángeles, situada en la placeta de l’església. Els Cardona senyors de Betxí, seran els promotors de la nova església. Esta ja estaria construïda en la segona mitat del segle XVI, amb la casa del capellà al costat i un gran solar junt amb el temple, circumdat pel cementeri per als cristians vells. A esta església es van traslladar els objectes de culte i els retaules de l’antiga església de la plaçeta de Sant Joan (X. MESADO, 2007, 91).
Campana JosepaCampana PietatCampana de quarts menor
Les campanes de l’església de la Mare de Déu dels Ángeles.
En 1642 a causa de la seua antiguitat, l’església de la Mare de Déu dels Ángeles es trobava molt deteriorada i en condicions deplorables. Al posar en eixe any una campana es pot suposar que l’església tinguera un campanar.
La campana María (1)
És la campana volteable més antiga de Betxí, es va fondre l’any 1642 i s’anomena María. De 65 cm de diàmetre i 159 kg de pes. La campana té una singular epigrafia que combina el llatí i l’espanyol, en la part superior posa:
Campana Maria
ABE MARIA GRATIA PLENA DOMINUS TECVM + 164Z
En una esbossa inferior i amb lletra més xicoteta posa:
SIENDO IVSTICIA GERONIMO PVGAL + I IVRADO BERNARDO BARBERA + PO MIRALLES
Està adornada amb dos encreuaments amb pedestal i tres grans claus;la creu exterior té a més una sargantana. En mitat de la campana posa, en dos línies:
HIZOSE ESTA CAMPANA + SIENDO SEÑORA + LA M ILUSTRISIMA + SEÑORA DOÑA + ANA DE LIHNE I DE CARDONA I SU HIO + / I MVI + ILUSTRE + SEÑOR DON FRANCISCO + DE CARDONA + ALMIRANTE DE ARAGON
L’epigrafiade la campana es referix a les autoritats locals del moment i és poc usual una relació tan extensa de càrrecs, entre les campanes del nostre territori. Esta campana és de capital importància per la seua epigrafia tan original. Es tracta d’una de les campanes més interessants de la Comunitat Valenciana, i cal incoar expedient per a declarar-la Bé d’Interés Cultural (BIC) (CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALENCIA).[2]
Per la seua epigrafia sabem que en 1642 a Betxí estava de jurat Bernardo Barberá, i de Justícia Gerónimo Pugal. També apareix en la dita epigrafia Ana de Ligne (esposa de Felipe de Cardona i Borja, IV marqués de Guadalest) i el seu fill Francisco de Cardona i Ligne, V marqués de Guadalest i Almirall d’Aragó, que era el senyor de Betxí.
La situació econòmica del marquesat de Guadalest en eixos moments era molt precària. En 1646 Betxí tenia una població de 81 veïns,[3] unes 365 persones (NEBOT-BADENES, 2011, 204), podem conjecturar que la població en 1642 rondaria les 350 persones, i que serien estes les encarregades de pagar la campana.
La seua instal·lació actual posa en perill la seua conservació. Ha sigut motoritzada per Salvador Manclús, de València. El mecanisme per a tocar és de vol continu.
La campana María (2)
Esta campana volteable es va fondre en 1659, és la menor de les quatre que hi ha en el campanar i també s’anomena María, de 64 cm de diàmetre i 152 kg de pes. En l’epigrafia posa:
AVE + MARIA + GRATIA + PLENA + DOMINUS + TECVM + / + 16+59+
Si la traduïm del llatí diu: “Déu vos salve María, plena de gràcia, el senyor està amb vosaltres 1659”. La campana ha sigut motoritzat per Salvador Manclús de Rafelbunyol. El seu mecanisme per a tocar és de motor de vol continu.
Va ser refosa en 1993 per Portell Germans, de Guajano (Cantàbria). La seua epigrafia actual posa:
# AVE MARIA # SANTA MARIA GRATIA PLENA DOMINUS TECUM # 16 + 79 #, HERMANOS PORTILLA, SE REFUNDIO EN 1993 / SIENDO CURA PARROCO / D. VICTOR ARTERO BARBERA.
El principal motiu de ruptura de la històrica campana anterior no ha sigut resolt, ja que s’ha instal·lat la nova amb la mateixa instal·lació de porca de ferro i motor continu, causants del desastre. La campana porta la inscripció inspirada en una campana anterior, refosa en 1993. Lamentablement no sols la campana va ser destruïda, en un acte delictiu, contrari a la conservació del patrimoni, sinó que, a més, van copiar malament els textos anteriors.
Així, en compte d’AVE MARIA GRATIA PLENA DOMINUS TECVM 1659 van posar SANTA MARIA # AVE MARIA GRATIA PLENA 1679, per cert amb un error en llatí, ja que calia posar SANCTA… Probablement tampoc van saber llegir l’any, confonent un 5 amb un 7.
Esta campana abans de la seua refosa en 1993, s’haguera pogut incoar expedient per a declarar-la Bé d’Interés Cultural (BIC), donada la seua antiguitat. Una vegada refosa i amb els errors comesos no té cap valor (CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALENCIA).[4]
Podem conjecturar que esta campana igual que la de 1642, la degueren de pagar els pocs veïns de Betxí i que van haver de fer un gran esforç i sacrifici, ja que els veïns de Betxí entre 1647 i 1648 va tindre una greu epidèmia de còlera i pesta, que va delmar la població (FRANCÉS, 2005, 5). L’epidèmia va causar una disminució de població que va influir en la producció agrícola, causant pobresa en els veïns de Betxí.
La campana María es va fondre estant de senyor de Betxí Francisco de Cardona i Ligne, V marqués de Guadalest i Almirall d’Aragó.
En les acaballes del segle XVII, amb greus deficiències en l’edifici i amb un impuls constructiu motivat pel Concili de Trento (1545-1563), el 16 d’agost de 1694, el rector José Dixala va posar la primera pedra per a la construcció de la nova església que es finalitza el 13 d’agost de 1704. Por orden del obispo de Teruel, Manuel Lamberto López, se bendice y se traslada el Santíssim Sagrament des de l’abadia fins a la nova església (BREVA, 1990, 36). En els deu anys que va durar la construcció del nou temple, la missa se celebrava en les dependències majors de la Casa Abadia (FRANCÉS, 2005, 7-8).
El Campanar
El campanar sempre ha tingut una funció civil i religiosa, per la qual cosa s’encarregava del seu rellotge l’Ajuntament i els tocs religiosos l’església. En un principi el campanar tenia una porta exterior i s’entrava per un carreró que degué d’existir entre el campanar i la casa abadia.[5]
Campana Josepa
La torre campanar té forma quadrada, de 30 metres d’altura i 6,20 metres de costat, es troba adossada a l’església, i forma part de la façana, al costat de l’Evangeli. La torre té dos cossos separats per una àmplia motlura, el primer de maçoneria de pedra, separada per la mitat per un cordó fi, i el segon és de carreu, amb una obertura amb arc de mig punt en cada cara, flanquejada per pilastres que arriben fins a la cornisa, la qual està rematada per pinacles esfèrics. La terrassa primitiva es veu realçada hui per una estructura metàl·lica de ferro, per a sostindre les campanes que marquen les hores del rellotge (BREVA, 1990, 37).
Esta estructura de ferro va ser manada per l’Ajuntament de Betxí en sessió del dia 13 de maig de 1930, sent alcalde Vicente Nebot Franch, el motiu va ser que es va comprar un rellotge per a posar-ho en el campanar i es necessitava tindre una estructura que aguantara el pes de les noves campanes que marcaren les hores i els quarts. Va poder haver-la fet una empresa catalana, que l’oferiria ja prefabricada. La construcció d’este xicotet sobre campanar metàl·lic li convertix en un cas únic en el conjunt de l’arquitectura del ferro en les comarques del nord i inclús en el conjunt de la Comunitat Valenciana (BAUTISTA, 2005, 33).
El campanar compta amb set campanes ordenades en dos nivells diferents, ja que tenen diversos usos. En la part superior hi ha tres, per al rellotge, i en la part de baix hi ha quatre campanes, entre les quals dos són de les més antigues de la Comunitat Valenciana.
La campana Josepa (3)
La tercera campana volteable data de l’any 1911, de nom Santa Josepa de 77 cm de diàmetre i 264 kg de pes, va ser pagada pel catedràtic d’àrab i hebreu de la Universitat de Salamanca i Granada, Pascual Meneu Meneu, en record de respecte i admiració per son pare, José Vicente Meneu Doñate,[6] porta una curiosa inscripció d’amor filial i en l’epigrafia posa:
Campana Josepa
SANTA JOSEFINA A LA MEMORIA DEL AGRIMENSOR AGRICOLA D. JOSE MENEU DOÑATE SU HIJO / D. PASCUAL CATEDRATICO DE HEBREO Y ARABE EN LA UNIVERSIDAD DE SALAMANCA AÑO 1911
La campana ha sigut motoritzada per Salvador Manclús de Rafelbunyol (València). El seu mecanisme per a tocar, és de motor continu amb electromazo. La campana està mal orientada perquè la seua creu està cap a dins. La seua epigrafia és interessant. Esta campana va ser mecanitzada fa uns 30 anys, substituint els contrapesos de fusta per altres de ferro, que van modificar la seua sonoritat i posen en greu perill de ruptura. Al fer els experts la valoració de la campana diuen que caldria restaurar el conjunt, reposant els contrapesos de fusta i dotant les campanes amb motors d’impulsos que reproduïxen la forma tradicional de tocar i no impedixen el toc manual, conservant tota la sonoritat original (CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA).[7]
Dues campanes desaparegudes
Es tenen notícies de dues campanes: una fosa a Nules, que va ser beneïda i batejada el 16 d’abril de 1805 amb el nom de Sant Antoni Abad, amb un pes de 16 arroves valencianes (203 kg); i una altra també fosa a Nules, que va ser beneïda i batejada el 10 de maig de 1805 amb el nom de Jesucrist de la Santíssima Trinitat, de 31 arroves valencianes de pes (393 kg), pagades en part amb almoines i amb contribucions voluntàries dels veïns (BREVA, 1990, 37).
La campana Pietat (4)
La quarta campana volteable data de 1942, de nom Piedad, és la de més pes de les quatre i té un diàmetre d’un metre i 579 kg de pes. Va ser pagada per l’Ajuntament de Betxí, sent alcalde Vicente Meneu Doñate. En la seua epigrafia posa:
FUNDICION / DE MANUEL ROSES VIDAL / HIJO DE M ROSES SANTOS / VALENCIA/ PIEDAD / BECHI/1942
Campana Pietat
En l’epigrafia de mig peu posa:
SIENDO ALCALDE D VI / CENTE MENEU DOÑATE
La campana ha sigut motoritzada per Salvador Manclús de Rafelbunyol. El seu mecanisme per a tocar, és de motor continu amb electromassa (CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA).[8]
Estes quatre campanes estan mecanitzades des de farà uns 30 anys, amb la substitució de les porques o contrapesos de fusta per altres de ferro, que van modificar la sonoritat i posen en greu perill de ruptura. Caldria restaurar el conjunt, reposant els contrapesos de fusta i dotant les campanes amb motors d’impulsos que reproduïxen la forma tradicional de tocar i no impedixen el toc manual, conservant tota la sonoritat original. Devem de recordar que les campanes de 1600 són l’única música encara viva que ens queda d’aquell segle.
Les campanes del rellotge
En l’estructura metàl·lica del sobre campanar es localitzen tres campanes al servici del rellotge del campanar, estes campanes van ser pagades per l’Ajuntament de Betxí. Dos són les que marquen els quarts i es van fondre en 1930 en els tallers Germans Roses de Silla (València).
Campana de quarts menor
Campana de cuartos menor (1)
La campana de quarts menor té 44 cm de diàmetre i 49 kg de pes. En la seua epigrafia posa:
AÑO 1930 / ROSES HERMANOS /. ANIDA PERIS Y VALERO / VALENCIA.
El llaç és d’estructura de ferro. El seu mecanisme per a tocar és una maça exterior. Pot refondre’s en cas de ruptura després de la seua documentació. La instal·lació és original i ha de ser conservada per a protegir la sonoritat i altres valors culturals.
Campana de quarts major (2)
Esta campana de quarts major té 54 cm de diàmetre i un pes aproximat de 91 kg. En la seua epigrafia posa:
AÑO 1930/ROSES HERMANOS/ANIDA PERIS Y VALERO/VALENCIA.
La porca és d’estructura de ferro. El seu mecanisme per a tocar és una maça exterior. Pot refondre’s en cas de ruptura després de la seua documentació.
Campana de les hores (3)
La sèptima campana és el de les hores. Va ser fosa per Roses Germans de Silla (València), de 69 cm de diàmetre i 190 kg de pes. En la seua epigrafia posa:
AÑO 1930 / VALENCIA / FUNDICION DE CAMPANAS DE ROSAS HERMANOS CANO transitar JUNTO CTRA MADRID.
La porca és d’estructura de ferro. El seu mecanisme per a tocar és una maça exterior. Pot refondre’s en cas de ruptura després de la seua documentació (CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA).[9]
Durant molts anys els tocs de campana van marcar la vida civil i religiosa del poble, el toc a foc, a difunts, el de les hores o bé qualsevol esdeveniment important del poble.
Campana de l’Església de Santa Maria
La nit del 3 de setembre de 1977 sent rector de Betxí Ricardo Pla i amb l’assistència del Bisbe de la Diòcesi Segorbe-Castellón, José María Cases Deordal, es va inaugurar el nou temple de Santa Maria. La campana està situada en l’espadanya, de 40 cm de diàmetre i 37 kg de pes. El seu estat de conservació és bona. El mecanisme per a tocar és manual (CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA).[10]
Campana de l’ermita del Calvari
La façana de l’ermita del Calvari es remata amb una cornisa mixtilínia i damunt, una espadanya on està la campana, de 40 cm de diàmetre i 37 kg de pes. El seu estat de conservació és desconeguda. El mecanisme per a tocar és manual (CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA).[11]
Campana de l’ermita de Sant Antoni
L’ermitaté una espadanya on està col·locada la campana, de 43 cm de diàmetre i 46 kg de pes, esta es va fondre en 1948 per Roses Hermanos de Silla. La seua conservació és bona. El mecanisme per a tocar és elèctric. En el terç de la campana (part de dalt) hi ha una epigrafia que posa:
FUNDICION/DE/CAMPANAS/DE/ROSES HNOS/SILLA VALENCIA/ AÑO 1948 MORENO (CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA).[12]
BIBLIOGRAFIA
BAUTISTA i GARCÍA, Joan Damià (2005): “Notes sobre el patrimoni historic artístic de Betxí”, V Vila de Betxí, Betxí, Publicacions de l’Ajuntament de Betxí.
BREVA FRANCH, Francesc (1990): Art a Betxí, Betxí, Publicacions de l’Ajuntament de Betxí.
FRANCÉS CAMÚS, Josep Miquel (2005): III Centenario de la Iglesia Parroquial de Betxí, Betxí, Parròquia de la Mare de Déu dels Àngels.
MESADO i GIMENO, Xavier (2007): “El somni de Pascual Meneu: el Palau de Betxí”, Castelló, Estudis Castellonencs núm. 10, 2003-2005, Servei de Publicacions de la Diputació de Castelló, pags 881-918.
MESADO i GIMENO, Xavier (2009): “Betxí durant els segles XIII i XIV”, Betxí, IX Vila de Betxí, Servei de Publicacions Ajuntament de Betxi, Edicions Brosquil.
NEBOT GARCIA, Ferrán-BADENES MARTIN, Miquel Angel (2011): “Els signants de la Carta Pobla de 1611… i altres betxinencs d´aquells anys”, XI Vila de Betxí, Servei de Publicacions Diputació de Castelló.
[1] A partir del siglo IV, las cabeceras de las iglesias estaban orientadas al este, donde nace el sol y está la ciudad santa de Jerusalén,
[2] La documentació de la campana l’han realitzat: Salvador-Artemi Mollà i Alcañiz (1997) i Francesc Llop i Bayo (2/10/2004). Els editors de la fitxa l’han realitzat: Mari Carmen Álvaro Muñoz i Francesc Lop i Bayo. L’actualització de la fitxa és del 14 de maig de 2005.
[3] Segons dades estadístiques de l’època, cada casa estava composta per 4´5 habitants com a terme mitjà, que multiplicat per nombre de cases ens dóna el total d’habitants.
[4] Els editors de la fitxa l’han realitzat: Mari Carmen Álvaro Muñoz, Francesc Llop i Bayo i Salvador Mollà i Alcanyís.
[5] Informació oral rebuda el 18 de maig de 2013, per Ferran Nebot García en el Passeig guiat pels carrers més antics de la població, dins dels actes patrocinats per la Caixa Rural de Betxí, amb motiu de Sant Isidre de 2013.
[6] Va ser un agrimensor il·lustrat i liberal, propietari agrícola, va ser regidor en l’Ajuntament de Betxí, votant a la Diputació i a les Corts i un dels principals contribuents de Betxí.
[7] La documentació de la campana l’han realitzat: Salvador-Artemi Mollà i Alcañiz (1997) i Francesc Llop i Bayo (2/10/2004). Els editors de la fitxa l’han realitzat: Mari Carmen Álvaro Muñoz i Francesc Lop i Bayo. L’actualització de la fitxa és del 14 de maig de 2005.
[8] La documentació de la campana l’han realitzat: Salvador-Artemi Mollà i Alcañiz (1997) i Francesc Llop i Bayo (2/10/2004). Els editors de la fitxa l’han realitzat: Mari Carmen Álvaro Muñoz i Francesc Lop i Bayo. L’actualització de la fitxa és del 14 de maig de 2005.
[9] Salvador-Artemi Mollá Alcañiz és l’editor de les fitxes de les tres campanes del rellotge. L’actualització de la fitxa és de l’1 de gener de 1997.
[10]Raúl Nebot Sol és l’editor de la fitxa. L’actualització de la fitxa és del 19 de maig de 2004.
[11]Raúl Nebot Sol és l’editor de la fitxa. L’actualització de la fitxa és del 19 de maig de 2004.
[12] Salvador-Artemi Mollá Alcañiz és l’editor de la fitxa. L’actualització de la fitxa és de l’1 de gener de 1997.
Alt nivell competitiu i de participació en el 1er. Torneig d’Escacs Festes d’Agost.
El passat diumenge 16 d’agost es va disputar en els locals de la Piscina Municipal de Betxí el “1er. Torneig d’Escacs Festes d’Agost”, amb una participació molt alta, i de molt nivell.
En la categoria de pares i fills, la parella Nicolás Bellón i el seu pare es van imposar a la resta. Pel que fa a la categoria absoluta, el mestre federat Pepe Roca i el seu fill Paco van ser els guanyadors, mentre que en la categoria local la parella formada per Jose Gil i Sergi Puertas van guanyar en una categoria molt competida que es va decidir en última ronda.
El passat dijous, 30 de juliol, es va reunir a la Casa de la Cultura el Jurat del “III Premi a l’Esport Local (2015)”, per tal de donar a els guardonats en les diferents categories.
Per a la concessió d’aquests guardons es va crear un Jurat, reunit el passat 10 de juliol, sota la presidència del Sr. Salvador Rius Castellano, regidor delegat d’Esports de l’Ajuntament de Betxí, amb representació de les diferents associacions i clubs esportius locals: Club Gymnàstic, UE Betxí d’Handbol, Associació de Columbicultura, Penya Valencianista, Club de Veterans de Futbol, Club de Billar, Club d’Escacs, Petanca, C.D. Futbol, així com representants dels grups polítics municipals del PP, PSOE, EU i Bloc-Compromís, actuant com a Secretària la regidora portaveu de Bloc-Compromís, Susana Ferrandis Giménez.
2) Millor equip: Infantil Escola de Futbol Base de l’Ajuntament de Betxí, campió en categoria infantil de futbol del grup 3 de la 2n. regional.
3) Esportista revelació: Sandra Schiau, gimnasta del Club Gymnàstic de Betxí, campiona d’Espanya.
4) A la trajectòria d’una vida dedicada a l’esport: José Peirats Blasco, president durant molts anys del CD Betxí i “alma mater” de la Penya Valencianista.
Els Premis a l’Esport Local de Betxí, es van crear amb l’objectiu de promoure, fomentar, dinamitzar, gestionar i organitzar les activitats que tendiren al desenvolupament i foment de l’esport entre els ciutadans i les ciutadanes de Betxí.
Els guardons es lliuraran durant la Gala de l’Esport, que tindrà lloc el proper 11 de setembre, en el Teatre Municipal.
La Diputació de Castelló va anunciar el passat 26 de juliol una inversió de 75.000 euros destinada a les actuacions de recuperació del Palau Castell de Betxí, que se sumaran a la subvenció de l’1,5% atorgada pel Ministeri de Foment.
La nova inversió en el Palau de Betxí haurà de servir per a completar l’actuació que s’efectuarà amb la subvenció del 1,5% del Ministeri de Foment de 418.000 euros en la II Fase de Rehabilitació. Així, la institució provincial va portar al Ple del passat dimarts, 28 de juliol, una modificació de crèdit per tal de poder dur a terme una línia de col·laboració amb l’Ajuntament, després de la trobada mantinguda pel president Javier Moliner amb l’alcalde Alfred Remolar.
El vicepresident de la Diputació Miguel Barrachina, va explicar que “com al seu dia ja va dir el president Moliner, estem compromesos amb la rehabilitació d’aquesta joia renaixentista com a reclam turístic de gran envergadura. Tant és així que en la primera fase d’aquesta rehabilitació destinàrem 80.000 euros d’inversió, i ara seran 75.000 euros més. La suma dels recursos que hem destinat a l’edifici les distintes administracions permetrà al veïnat de Betxí recuperar part del seu llegat històric i que aquest revertesca en més oportunitats econòmiques i turístiques”.
La primera actuació que es va realitzar en el pati del Palau, finançada per la Diputació, la Generalitat Valenciana i l’Ajuntament de Betxí, va consistir en el reforçament estructural, la reparació de les filtracions d’aigua i la recuperació de l’espai original per a l’ús públic, espectacles i esdeveniments socials. Queda per concloure la rehabilitació amb la segona i tercera fase.
Defensa dels projectes presentats al 1,5% cultural
El vicepresident Barrachina es va reunir a Madrid amb el director general de Vivenda del Ministeri de Foment, Juan Van-Holen Rodríguez, per tal interessar-se per les sol·licituds castellonenques a la subvenció del 1,5% cultural, amb l’objectiu que s’amplie aquesta important ajuda de prop de 700.000 euros que es destinaran a projectes de la província.
Barrachina va assenyalar que “El Govern d’Espanya ha concedit aquest finançament gràcies al treball dut a terme des dels propis municipis de la província i que permetrà mantindre l’aposta pel ric patrimoni que posseïm a la província i que ens permet continuar millorant els municipis de Castelló. Des de la Diputació continuarem treballant per a reivindicar a la Comissió Mixta del 1,5% Cultural que incloga les propostes de la província”.
L’1,5% Cultural és una subvenció que atorga el Ministeri de Foment a projectes centrats en la recuperació del patrimoni històric i que les administracions poden sol·licitar per a dur a terme actuacions concretes sobre projectes de reforma.
A partir de les 11.30h., els xiquets i xiquetes podran comprar joguines i llibres per un preu entre els 10 cèntims i 1 euro.
Betxí 