Reportatge / Gustau Aguilella i Xavier Mesado


 

Les obres de remodelació del Palau-Castell de Betxí dutes a terme entre bona part de l’any 2013 i juny de 2014 s’han efectuat amb el corresponent control arqueològic tal com marca la legislació valenciana en matèria de patrimoni. En aquesta ocasió el tipus d’actuació a efectuar no ha requerit treballs d’excavació pròpiament, com si va ocórrer en les anteriors intervencions dels anys 2007 i 2008, de manera que la tasca arqueològica ha consistit bàsicament a fer un seguiment directe de les obres a mesura que anaven desenvolupant-se i a documentar totes aquelles restes arqueològiques que es pogueren identificar en el procés.

Tot i això, els resultats han estat més interessants del que a principi es preveia, de manera que la remodelació del claustre (principalment), de l’entrada i del patiàs han permés documentar diferents elements arqueològics molt interessants que complementen l’evolució històrica de l’edifici.

Il·lustració 2: Els trulls del segle XIX identificats a la part sud-est del pati.
Els trulls del segle XIX identificats
a la part sud-est del pati.

Els treballs arqueològics de seguiment es van efectuar pel Servei d’Arqueologia de la Diputació de Castelló a través de la seua funció d’assistència a municipis, però van comptar amb l’excel·lent predisposició i col·laboració en tot moment tant de l’equip tècnic director de les obres (arquitectes i aparelladors), de l’Ajuntament de Betxí i de l’empresa adjudicatària Consbe S. L. que cal agrair. Els Serveis Territorials de Patrimoni, per la seua part, van afavorir el correcte compliment de les tasques de documentació i evolució dels treballs, ja que van atendre amb celeritat les nombroses consultes que van anar sorgint al llarg dels treballs.

Antecedents arqueològics del Palau-Castell de Betxí 

Des del punt de vista arqueològic, una de les parts més desconegudes i al temps interessants que presenta el palau és el seu origen i desenvolupament, especialment des del moment de la seua construcció fins a la reforma renaixentista efectuada el 1565.

Les primeres notícies arqueològiques referents al palau ens les va transmetre Pascual Meneu el 1911, en la revista Arte i Letras, en què va efectuar una primera consideració de l’origen romà de l’edifici, a partir de les característiques constructives més antigues de la nau est i a la troballa de ceràmiques romanes. Posteriorment, Vicente Traver (1961) ens va aportar algunes dades més sobre la troballa de restes arqueològiques relacionades amb el palau, al qual va considerar com d’origen islàmic, també recolzant-se en les fàbriques de les parts més antigues del palau. Sobre aquests primers estudis, diferents autors posteriors han anat aportant diferents opinions sobre la consideració de l’origen romà o islàmic.

L’any 2007 i 2008, dins de les primeres actuacions i estudis previs per a la redacció del Pla Especial del Palau, es van efectuar les primeres intervencions arqueològiques, a càrrec dels arqueòlegs Rafael Martínez Porral i Lourdes Tamborero Capilla, i amb un equip d’arquitectes dirigits per Francisco Grande. La primera de les intervencions (2007) va consistir en diversos sondejos arqueològics a diferents parts de l’edifici per tal d’obtenir les primeres dades estratigràfiques. Posteriorment, l’any 2008 es va efectuar, entre altres treballs, una excavació en extensió a la nau est, amb la identificació de tot un seguit de restes de gran interés.

Les conclusions sobre els treballs arqueològics efectuats l’any 2007 i 2008 són prou concloents sobre el suposat origen romà o islàmic del palau. En primer lloc, en cap dels sondejos es van localitzar restes romanes en context (és a dir, en posició original). Sí que es van localitzar diverses restes d’origen indubtablement romà a l’interior del palau, però que procedeixen d’altres jaciments arqueològics del terme de Betxí, i traslladades al palau per Pascual Meneu, molt interessat pel passat del poble i per la conservació del patrimoni.

A les excavacions efectuades a la nau est, per la seua part, sí que es van trobar restes islàmiques, però que tot indica que pertanyen a un moment anterior a la construcció del palau. En concret, es van localitzar indicis de la presència d’un cementiri islàmic, amb un enterrament parcialment conservat (crani i part del terç superior del cos), inhumat en fosa excavada sobre els estrats estèrils, així com indicis de més enterraments humans dispersos. Associats a aquests enterraments, segons ens van informar els arqueòlegs responsables de l’excavació, es van identificar  algunes ceràmiques islàmiques molt fragmentades, la qual cosa conjuntament amb el tipus de ritus i orientació de la inhumació ens permet determinar la cronologia andalusí dels enterraments.

Detall d'una de les parts del trull
Detall d’una de les parts del trull

Les necròpolis d’època islàmica solen ubicar-se en zones fora de l’àrea de poblament, és a dir, allà on no hi ha cases, fet que permet deduir que en el moment en què la zona acollí els enterraments, el palau o castell no estava construït..

Les excavacions de 2008 també van identificar diverses estructures, força interessants, de cronologia posterior a la necròpolis. Es tracta de les restes d’una fortificació que inclouen una torre o bastió circular, amb basament exterior atalussat que configura un fossat, i dos llenços de mur o muralla perpendiculars adossats, de característiques constructives medievals, que conformen el que pareix l’angle d’una fortalesa. Tot indica que ens trobem davant de les restes d’un primitiu edifici per baix del palau, amb unes dimensions un poc més reduïdes que l’edifici actual. La tipologia de les restes conservades (torre amb basament atalussat, fossat, ús de la tàpia, etc.) respon bé al que coneixem de les construccions medievals dels segles XIII i XIV.

Malauradament l’excavació arqueològica no va obtenir suficients dades per a permetre la datació concreta d’aquestes estructures, pel que les hipòtesis sobre la seua cronologia s’han d’establir a partir de la seua situació per baix de les estructures del palau i amb les notícies històriques de què disposem, com més endavant desenvoluparem.

La resta de treballs de documentació arqueològica i arquitectònica sobre el Palau-Castell de l’any 2008 van anar documentant diferents aspectes de l’evolució del palau als segles XV i XVI amb la reforma renaixentista, així com posteriors reformes fins l’actualitat.

Les troballes arqueològiques dels anys 2013-2014

Il·lustració 4. L’inici de l’escala del segle XV a la part nord-est del pati.
L’inici de l’escala del segle XV a la
part nord-est del pati.

Com s’ha avançat anteriorment, els treballs de seguiment de les obres de la primera fase d’actuacions al Palau-Castell de Betxí han permés documentar tot un seguit de restes arqueològiques molt interessants. En aquesta primera fase d’actuació, les obres s’han centrat principalment sobre el pati porticat del palau, encara que també s’han efectuat determinats treballs a l’àrea de l’entrada, fins i tot davant del palau ja al carrer, i també al pati exterior est del palau, conegut com a «patiàs».

Pel que fa al pati pròpiament, la substitució del paviment i diverses instal·lacions d’adequació han anat revelant diverses estructures soterrades. Gran part de les estructures identificades corresponen a canalitzacions d’època contemporània (clavegueres, subministrament d’aigua, etc.), algunes d’elles relacionades amb el pou ubicat al pati, de l’aprofitament d’aigua del qual hi ha constància fins fa relativament poc, i altres corresponents a la casa de Pascual Meneu, a la part sud de l’edifici.

Els treballs de seguiment han permés redescobrir la part conservada del pou, el qual presentava el basament original del brocal, fet amb carreus.

També d’interés són les estructures relacionades amb la producció i emmagatzematge de vi localitzades a l’angle sud-est del pati, parcialment identificades a les excavacions de 2007. En concret, els treballs actuals han permés identificar i documentar la presència de dos dipòsits subterranis i una bassa de decantació, dividida en dues parts, conjunt que relacionem com a àrea de trull, en bon estat de conservació. Aquesta activitat econòmica està constatada al palau al segle XIX, un moment de declivi de l’edifici en què la seua propietat fou repartida entre diferents veïns, i emprada cadascuna d’elles per a diversos usos (vegeu Mesado, 2003, 894).

Els treballs de substitució del paviment del pati han permés també identificar restes de pavimentacions antigues per baix, corresponents en la seua major part a l’edifici dels segles XV i XVI abans de 1565. Al mateix temps, la connexió d’alguns d’aquests paviments amb els murs considerats més antics han permés confirmar la seua cronologia, de manera que a poc a poc s’està obtenint important informació sobre l’evolució històrica de l’edifici.

Una de les troballes més interessants, en aquest sentit, és la d’una estructura que s’interpreta com l’inici d’una escala que, des de l’angle nord-est del pati, donava accés a l’entresòl de l’ala nord. Aquesta escala degué estar en funcionament principalment als segles XV i XVI, però no disposem de suficient informació per determinar quin paper acomplí a partir de 1565, moment en què es mamprén la reforma renaixentista del pati. Aquest inici d’escala també és visible actualment en la remodelació i valoració del pati.

Extremadament interessant va resultar la documentació de les troballes de l’angle sud-oest del pati, just al costat de la portalada amb arc de mig punt que donava accés al que, en el seu moment, fou l’habitatge de Pascual Meneu. En aquesta zona, els treballs de substitució dels paviments i excavació de les rases per a l’eliminació de possibles patologies als murs van identificar alguns vestigis que ens parlen de diverses remodelacions des dels moments més antics del palau, i que en aquest punt conservaven prou bé la seqüència.

De fet, la connexió de fins a tres nivells de pavimentació a diferents profunditats anteriors a 1565, que de vegades s’han pogut relacionar amb les lluïdes dels murs i els nivells de funcionament de les diferents portes, ha permés establir molt millor l’evolució de l’edifici del que es coneixia fins ara, especialment pel que fa a la seua història abans de les remodelacions de 1565, com veurem a l’apartat següent.

Els treballs de seguiment arqueològic també han inclòs el control de les obres de canalització de pluvials que s’han efectuat a l’entrada principal de l’edifici des de la plaça Major, així com les que han afectat al patiàs. Pel que fa a les primeres, l’obertura de les rases ha permés documentar la magnífica portada del palau en tota la seua dimensió, ja que la part inferior es troba baix de terra, fet que distorsiona les proporcions amb les quals fou dissenyada.

Restes d’un paviment emmacat fet amb còdols, possiblement d’inicis del segle XVI.
Restes d’un paviment emmacat
fet amb còdols, possiblement d’inicis del segle
XVI.

Per la seua banda, els treballs del patiàs han permés documentar la presència del baluard sud-est, el qual es va presentar en millor estat de conservació del previst, de manera que es conserva tot el seu traçat en planta, i uns 160 centímetres d’estructura intacta baix de terra, amb la qual cosa en el futur serà possible recuperar i realçar el valor d’aquest impressionant element d’arquitectura militar.

L’evolució del Castell-Palau abans de la reforma renaixentista de 1565

Amb totes les dades disponibles és possible fer una proposta d’evolució del palau entre els segles XIV i XVI.

Com hem avançat anteriorment, sabem que al lloc que ocupa actualment el palau existia prèviament una zona de cementiri musulmana, que hem de considerar anterior a l’etapa cristiana de la població, o almenys anterior a la construcció del primer castell.

Els indicis arqueològics coneguts i identificats a l’entorn i al mateix palau donen suport a aquesta evolució de l’edifici i el seu entorn immediat. Les ceràmiques més antigues localitzades a l’interior del palau, concretament del tipus que es coneix com a pisa blava, remunten, com a màxim, a la segona meitat del segle XIV, és a dir, a partir del moment en què tenim constància documental de l’existència del castell. Possiblement, anteriorment es tractaria d’una zona externa a l’àrea urbana i, més anteriorment, zona de cementiri.

Nova porta
Documentació de la nova porta amb arc apuntat localitzada i de les diferents estructures de la part sud-oest, pertanyents al segle XV.

La zona habitada de Betxí abans de la construcció del castell devia arribar fins al que és l’actual ajuntament i pot ser la plaça Major, ja que es té constància de la troballa de dues gerretes islàmiques i ceràmiques decorades en verd i manganés que indiquen major antiguitat, fet que fa suposar que el lloc ocupat pel Palau-Castell no pertanyia a la zona urbana del Betxí anterior a la segona meitat del segle XIV.

Pel que fa a la primitiva fortalesa, en un document datat el 13 d’octubre de 1378, es menciona la presència a Betxí d’un castell. Amb aquesta data el nou senyor Pere Lladró de Vilanova prenia la possessió del castell i lloc de Betxí, que indicava que «usan de la dita possessió tanquà les portes del dit castell». Tot i això hi ha constància indirecta que el castell ja existia uns pocs anys abans (1363), fet que es pot deduir per la presència documentada d’un alcaid en data de 9 de setembre de 1363, càrrec lligat necessàriament a l’existència de la fortalesa (Mesado, 2009).

La raó de la seua construcció no creiem que s’orientés a la defensa de la població de Betxí, ja que aquesta disposava d’una torre d’alqueria destinada a aquest fi, sinó a la defensa del territori enfront dels invasors castellans i dels musulmans revoltats, com van fer altres localitats de la Plana durant el període de la guerra dels dos Peres, que va enfrontar el Regne de Castella amb la Corona d’Aragó entre els anys 1356 i 1365.

Probablement es tractaria d’un castell de planta quadrada, amb torres als cantons, fossat perimetral i pont llevadís a l’accés, amb un pati central. Les restes arqueològiques identificades a la campanya de 2008 confirmarien part d’aquesta estructuració.

Tots els indicis apunten que aquest primitiu castell es trobava en peus a principis del segle XV. Així el primer de juny de 1403 Peregrí Guillem Català i la seua dona Agnés Sans van vendre el castell i lloc de Betxí a Gil Roís de Liori, llavors governador del regne d’Aragó, qui al seu torn li’l va donar al seu fill Sanç Roís de Liori el 27 de juny de 1407.

La noblesa valenciana de l’època, propietària generalment d’aquests grans edificis, era principalment urbana, de manera que solia viure a la capital del regne passant algunes temporades esporàdicament a les seues senyories, per la qual cosa és probable que la principal funció del castell de Betxí no fou residencial,
sinó militar.

Per la seua banda, la tècnica de tàpia amb què fou construït requeria treballs periòdics de manteniment, els quals garantien la seua conservació, doncs en cas contrari, una vegada que la pluja arrencava la capa de calç que protegia els murs, el seu ensorrament era prou ràpid (Garcia Marsilla, J. V. 2011), un aspecte que pogué estar en una de les causes del declivi de l’edifici.

El cas és que, avançat el segle XV, es degué construir un nou edifici un poc més ampli, de manera que les restes de l’antic castell quedaran enderrocades, reaprofitades i/o ocultes al subsòl. Resulta estrany que en el seu moment no s’aprofitaren les estructures preexistents per tal de construir el nou palau, qüestió que pogué estar en relació amb la mala conservació del castell, però també amb un canvi en les necessitats d’espai i funcionals, potser per reconvertir un espai d’ús militar a un altre de caràcter més civil o residencial.

El nou edifici es configurarà com a un palau de planta quadrada, més àmplia, amb quatre naus laterals que delimitaven un pati central, a l’estil dels edificis civils gòtics, i amb l’estructura que en essència era visible fins al segle XX.

Arqueològicament, es poden constatar dos moments de reformes pertanyents al segle XV. El primer d’ells correspon als nivells de paviments més antics identificats a les obres de remodelació, i que s’associen als murs est i oest del pati. Es tracta d’un primer moment del palau en el qual els murs pertanyents al castell del segle XIV es troben totalment amortitzats, i pot ser en algun cas fins i tot reaprofitats (extrem que no s’ha pogut constatar arqueològicament). També és possible que els materials constructius procedents de l’antic castell foren emprats en la nova edificació, com han proposat alguns membres de l’equip tècnic i col·laboradors que han participat directa o indirectament en els treballs de remodelació.

En aquesta primera etapa de l’edifici, ja amb el caràcter pròpiament de palau, les portes amb arcs apuntats no estaven encara construïdes, tot i que podrien existir igualment altres portes diferents, fins i tot al lloc on es troben les actuals. Pareix que en cas d’existir un accés al pati, aquest no seria tan ampli com el que configurarà després el gran arc apuntat de maons que avui podem contemplar, o bé es disposaria per un altre lloc. En aquest primer moment del palau relacionem una curiosa estructura en forma de cubeta localitzada per baix del nivell de paviment a l’angle sud-est del pati i que degué habilitar-se als treballs de construcció a manera de pastera. Aquesta estructura es va reblir de teules i cobrir amb el paviment en perdre la seua funcionalitat, finalitzades les obres. També relacionem a aquest moment certs indicis d’un incendi que han sorgit repetidament repartits pel pati de l’edifici, i que degué afectar a bona part del palau. Potser estem davant de les restes d’un incendi fortuït, però també és possible que aquests indicis estiguen relacionats amb algun episodi violent o de confrontament.

Tenim notícies que al llarg del segle XV el castell de Betxí va continuar complint llur funció militar, durant la rebel·lió de Jaume d’Aragó contra el rei Joan II. Així, el 18 de gener de 1463 els homes de Jaume d’Aragó havien pres el castell d’Eslida, el qual va ser alliberat per Joan Roís de Liori, fill del vescomte de Gallano. Tanmateix, el 6 de juliol de 1464, des de València va marxar cap a la senyoria d’Arenós, juntament amb Gilabert de Centelles, per combatre els homes de Jaume d’Aragó, que «eren venguts al loch de Bechí, e allí havien cremat certs forments e presos certs home», amb els quals es va enfrontar el 12 de juliol.

La següent reforma documentada arqueològicament pertanyent al segle XV correspon a l’obertura, sobre els murs preexistents, dels dos arcs apuntats que configuraven l’accés a diferents parts de l’edifici. El gran arc de maons donava pas al pati des de l’entrada principal, ubicada al mateix lloc que en l’actualitat, mentre que la porta de dimensions més moderades localitzada a l’angle sud-oest (per baix de l’escala de l’habitatge de Pascual Meneu) degué permetre l’accés a les sales ubicades a l’oest i pot ser al sud.

En aquest moment associem també la construcció de l’escala identificada a la part nord-est del pati, i que com hem esmentat abans, degué donar accés a l’entresòl nord de l’edifici, al mateix temps que també pogué facilitar l’acció de pujar a cavall, un aspecte habitual dels palaus de l’època.

Per la tipologia dels arcs (de forma apuntada) és possible que aquest moment de reforma es puga considerar cap a 1472-1477, moment en què el palau és citat a la documentació (Mesado, 2009). Li correspon un nivell de paviment de calç i terra a uns -38 cm, documentat també a diferents punts del pati.

Pensem que aquesta segona fase de remodelacions pogué ser obra de Sanç Roís de Liori, vescomte de Gallano, pot ser com a conseqüència del desig del vescomte de construir un nou palau destinat a ser una de les seues residències habituals. Per la qual cosa proposem una cronologia que abasta des de juny de 1472, data en què el vescomte va donar la senyoria de Riba-roja (lloc habitual de residència dels vescomtes de Gallano fins llavors) al seu fill Joan Roís de Liori, i desembre de 1477, data en què definitivament està documentada la residència del vescomte de Gallano en la seua casa de Betxí.

Detall de la part conservada del baluard de l’angle sud-est al patiàs.
Detall de la part conservada del baluard de l’angle sud-est al patiàs.

Tot i això, també tenim documentada l’any 1477 la notícia sobre unes fortes pluges que van durar cinquanta dies i cinquanta nits i que van provocar a Betxí la caiguda de nombroses cases i altres edificis, fet que podria haver fet necessari un conjunt de reparacions.

Finalment, existeix constància arqueològica d’una nova reforma entrat ja el segle XVI. Es tracta de la instal·lació de la porta que, des del pati, dóna accés a la nau sud del palau. Aquesta porta, de carreus de pedra amb arc de mig punt, presenta símptomes clars d’haver estat inserida sobre el mur preexistent, i per tipologia i registre arqueològic identificat, ha de pertànyer a un moment anterior a la reforma renaixentista, amb uns 8-10 cm per baix de la base de les columnes de 1565. Cal associar-li a aquest moment el paviment emmacat de còdols identificat a diversos indrets del pati: a l’entrada, per sota d’alguna columna i a l’angle nord-est.

Un esdeveniment que podria relacionar-se amb aquesta nova remodelació és la mort dels vescomtes de Gallano (Sanç Roís de Liori el 3 de juliol de 1498 i Beatriu de Mur el 27 d’octubre
de 1499). A partir d’aquest moment es van fer càrrec del palau Isabel Roís de Liori, neta del vescomte de Gallano i hereua universal dels seus béns, i el seu espòs Alfons de Cardona, que també el van utilitzar com a habitatge habitual.

Finalment, el 1565 Sanç de Cardona inicia les obres de remodelació de caràcter renaixentista que configuraren el pati porticat i la construcció de la portada, amb la intenció de convertir l’antic castell gòtic del seu besavi en un palau renaixentista, així com dels baluards cantoners, necessaris al tractar-se d’un moment àlgid de l’activitat dels pirates barbarescos que assolaven les costes del regne, ja que Sanç de Cardona s’encarregava de la defensa costanera del nord del regne de València.

En conclusió, els treballs arqueològics efectuats fins ara, conjuntament amb la documentació històrica, han permés anar documentant i determinant diferents aspectes de l’evolució històrica del palau-castell de Betxí de gran interés, tot i que encara queden molts aspectes desconeguts. De ben segur que la continuació de les obres per a la recuperació de les diferents parts del monument permetran continuar amb els treballs de documentació, amb la qual cosa Betxí disposarà d’un important element patrimonial amb un caràcter emblemàtic per a la població, dotat a més a més d’un contingut històric, arqueològic i artístic de primer ordre.

⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄ ⁄

Bibliografia citada
GARCÍA MARSILLA, J.V. (2011): Art i societat a la València Medieval, Catarroja : 118 — 119.
MENEU, P. (1911), «Yacimientos arqueológicos en Bechí. El Palacio de Bechí», Arte y Letras, núm. 6, Castelló
MESADO I GIMENO, X. (2003): “El somni de Pascual Meneu: el Palau de Betxì”. Estudis castellonencs, 10 : 881-918.
MESADO I GIMENO, X. (2009): “Betxí als segles XIII i XIV”. IX Vila de Betxí, : 79-150.
TRAVER, V. (1961), «El palacio-castillo de Bechí», BSCC, XXXVII, Castelló