José Fco. Blasco Cobeño


El 4 d’abril de 1378 Ramón de Vilanova, senyor de Betxí, va donar el senyoriu de Betxí junt amb Castalla al seu fill Pedro Lladre de Vilanova, al casar-se amb Violant Boïl, filla de Pedro Boïl, senyor de Manises. Hi ha un manuscrit, escrit en valencià i firmat a Betxí el 13 d’octubre de 1378 pel notari de Vila-real, Miguel Marzal, en que ens narra la presa de possessió de del “loch e castell de Betxí”. Per este manuscrit sabem que en eixa època en el poble existia una església, que es s’anomenava “Santa Maria” i estava situada en la plaça de l’Església (X. MESADO, 2009, 89), la qual era estreta, llarga i orientada cap a l’est.[1] No he trobat documentació en què em diga que en esta església tinguera campanes

Sabem per un testament escrit en 1534 per Sanç de Cardona Roís de Liori, que hi havia una església situada en la placeta de Sant Joan i que la torre de Sant Joan li servia de campanar, l’església podia ser l’antiga mesquita reconvertida des de no feia molt de temps, ja que no tenia campanes, tal vegada després de la Guerra de Germanies de 1521 quan es van batejar els moriscos a la força o bé després de la revolta dels moriscos de la Serra d’Espadà en 1526 i allí va manar Sanç de Cardona que es posara un rellotge.

Es construirà la nova església de Betxí, orientada a l’est i davall l’advocació de la Mare de Déu dels Ángeles, situada en la placeta de l’església. Els Cardona senyors de Betxí, seran els promotors de la nova església. Esta ja estaria construïda en la segona mitat del segle XVI, amb la casa del capellà al costat i un gran solar junt amb el temple, circumdat pel cementeri per als cristians vells. A esta església es van traslladar els objectes de culte i els retaules de l’antiga església de la plaçeta de Sant Joan (X. MESADO, 2007, 91).

 

Les campanes de l’església de la Mare de Déu dels Ángeles.         

En 1642 a causa de la seua antiguitat, l’església de la Mare de Déu dels Ángeles es trobava molt deteriorada i en condicions deplorables. Al posar en eixe any una campana es pot suposar que l’església tinguera un campanar.

La campana María (1)

És la campana volteable més antiga de Betxí, es va fondre l’any 1642 i s’anomena María. De 65 cm de diàmetre i 159 kg de pes. La campana té una singular epigrafia que combina el llatí i l’espanyol, en la part superior posa:

MINOLTA DIGITAL CAMERA
Campana Maria

ABE MARIA GRATIA PLENA DOMINUS TECVM + 164Z

En una esbossa inferior i amb lletra més xicoteta posa:

SIENDO IVSTICIA GERONIMO PVGAL + I IVRADO BERNARDO BARBERA + PO MIRALLES

Està adornada amb dos encreuaments amb pedestal i tres grans claus;la creu exterior té a més una sargantana. En mitat de la campana posa, en dos línies:

HIZOSE ESTA CAMPANA + SIENDO SEÑORA + LA M ILUSTRISIMA + SEÑORA DOÑA + ANA DE LIHNE I DE CARDONA I SU HIO + / I MVI + ILUSTRE + SEÑOR DON FRANCISCO + DE CARDONA + ALMIRANTE DE ARAGON

L’epigrafiade la campana es referix a les autoritats locals del moment i és poc usual una relació tan extensa de càrrecs, entre les campanes del nostre territori. Esta campana és de capital importància per la seua epigrafia tan original. Es tracta d’una de les campanes més interessants de la Comunitat Valenciana, i cal incoar expedient per a declarar-la Bé d’Interés Cultural (BIC) (CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALENCIA).[2]

Per la seua epigrafia sabem que en 1642 a Betxí estava de jurat Bernardo Barberá, i de Justícia Gerónimo Pugal. També apareix en la dita epigrafia Ana de Ligne (esposa de Felipe de Cardona i Borja, IV marqués de Guadalest) i el seu fill Francisco de Cardona i Ligne, V marqués de Guadalest i Almirall d’Aragó, que era el senyor de Betxí.

La situació econòmica del marquesat de Guadalest en eixos moments era molt precària. En 1646 Betxí tenia una població de 81 veïns,[3] unes 365 persones (NEBOT-BADENES, 2011, 204), podem conjecturar que la població en 1642 rondaria les 350 persones, i que serien estes les encarregades de pagar la campana.

La seua instal·lació actual posa en perill la seua conservació. Ha sigut motoritzada per Salvador Manclús, de València. El mecanisme per a tocar és de vol continu.

La campana María (2)

Esta campana volteable es va fondre en 1659, és la menor de les quatre que hi ha en el campanar i també s’anomena María, de 64 cm de diàmetre i 152 kg de pes. En l’epigrafia posa:

AVE + MARIA + GRATIA + PLENA + DOMINUS + TECVM + / + 16+59+

Si la traduïm del llatí diu: “Déu vos salve María, plena de gràcia, el senyor està amb vosaltres 1659”. La campana ha sigut motoritzat per Salvador Manclús de Rafelbunyol. El seu mecanisme per a tocar és de motor de vol continu.

Va ser refosa en 1993 per Portell Germans, de Guajano (Cantàbria). La seua epigrafia actual posa:

# AVE MARIA # SANTA MARIA GRATIA PLENA DOMINUS TECUM  # 16 + 79 #, HERMANOS PORTILLA, SE REFUNDIO EN 1993 / SIENDO CURA PARROCO / D. VICTOR ARTERO BARBERA.

El principal motiu de ruptura de la històrica campana anterior no ha sigut resolt, ja que s’ha instal·lat la nova amb la mateixa instal·lació de porca de ferro i motor continu, causants del desastre. La campana porta la inscripció inspirada en una campana anterior, refosa en 1993. Lamentablement no sols la campana va ser destruïda, en un acte delictiu, contrari a la conservació del patrimoni, sinó que, a més, van copiar malament els textos anteriors.

Així, en compte d’AVE MARIA GRATIA PLENA DOMINUS TECVM 1659 van posar SANTA MARIA # AVE MARIA GRATIA PLENA 1679, per cert amb un error en llatí, ja que calia posar SANCTA… Probablement tampoc van saber llegir l’any, confonent un 5 amb un 7.

Esta campana abans de la seua refosa en 1993, s’haguera pogut incoar expedient per a declarar-la Bé d’Interés Cultural (BIC), donada la seua antiguitat. Una vegada refosa i amb els errors comesos no té cap valor (CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALENCIA).[4]

Podem conjecturar que esta campana igual que la de 1642, la degueren de pagar els pocs veïns de Betxí i que van haver de fer un gran esforç i sacrifici, ja que els veïns de Betxí entre 1647 i 1648 va tindre una greu epidèmia de còlera i pesta, que va delmar la població (FRANCÉS, 2005, 5). L’epidèmia va causar una disminució de població que va influir en la producció agrícola, causant pobresa en els veïns de Betxí.

            La campana María es va fondre estant de senyor de Betxí Francisco de Cardona i Ligne, V marqués de Guadalest i Almirall d’Aragó.

En les acaballes del segle XVII, amb greus deficiències en l’edifici i amb un impuls constructiu motivat pel Concili de Trento (1545-1563), el 16 d’agost de 1694, el rector José Dixala va posar la primera pedra per a la construcció de la nova església que es finalitza el 13 d’agost de 1704. Por orden del obispo de Teruel, Manuel Lamberto López, se bendice y se traslada el Santíssim Sagrament des de l’abadia fins a la nova església (BREVA, 1990, 36). En els deu anys que va durar la construcció del nou temple, la missa se celebrava en les dependències majors de la Casa Abadia (FRANCÉS, 2005, 7-8).

  1. El Campanar

El campanar sempre ha tingut una funció civil i religiosa, per la qual cosa s’encarregava del seu rellotge l’Ajuntament i els tocs religiosos l’església. En un principi el campanar tenia una porta exterior i s’entrava per un carreró que degué d’existir entre el campanar i la casa abadia.[5]

IMG_5831
Campana Josepa

La torre campanar té forma quadrada, de 30 metres d’altura i 6,20 metres de costat, es troba adossada a l’església, i forma part de la façana, al costat de l’Evangeli. La torre té dos cossos separats per una àmplia motlura, el primer de maçoneria de pedra, separada per la mitat per un cordó fi, i el segon és de carreu, amb una obertura amb arc de mig punt en cada cara, flanquejada per pilastres que arriben fins a la cornisa, la qual està rematada per pinacles esfèrics. La terrassa primitiva es veu realçada hui per una estructura metàl·lica de ferro, per a sostindre les campanes que marquen les hores del rellotge (BREVA, 1990, 37).

Esta estructura de ferro va ser manada per l’Ajuntament de Betxí en sessió del dia 13 de maig de 1930, sent alcalde Vicente Nebot Franch, el motiu va ser que es va comprar un rellotge per a posar-ho en el campanar i es necessitava tindre una estructura que aguantara el pes de les noves campanes que marcaren les hores i els quarts. Va poder haver-la fet una empresa catalana, que l’oferiria ja prefabricada. La construcció d’este xicotet sobre campanar metàl·lic li convertix en un cas únic en el conjunt de l’arquitectura del ferro en les comarques del nord i inclús en el conjunt de la Comunitat Valenciana (BAUTISTA, 2005, 33).

El campanar compta amb set campanes ordenades en dos nivells diferents, ja que tenen diversos usos. En la part superior hi ha tres, per al rellotge, i en la part de baix hi ha quatre campanes, entre les quals dos són de les més antigues de la Comunitat Valenciana.

La campana Josepa (3)

            La tercera campana volteable data de l’any 1911, de nom Santa Josepa de 77 cm de diàmetre i 264 kg de pes, va ser pagada pel catedràtic d’àrab i hebreu de la Universitat de Salamanca i Granada, Pascual Meneu Meneu, en record de respecte i admiració per son pare,  José Vicente Meneu Doñate,[6] porta una curiosa inscripció d’amor filial i en l’epigrafia posa:

OLYMPUS DIGITAL CAMERA
Campana Josepa

SANTA JOSEFINA A LA MEMORIA DEL AGRIMENSOR AGRICOLA D. JOSE MENEU DOÑATE SU HIJO / D. PASCUAL CATEDRATICO DE HEBREO Y ARABE EN LA UNIVERSIDAD  DE  SALAMANCA  AÑO 1911

La campana ha sigut motoritzada per Salvador  Manclús de Rafelbunyol (València). El seu mecanisme per a tocar, és de motor continu amb electromazo. La campana està mal orientada perquè la seua creu està cap a dins. La seua epigrafia és interessant. Esta campana va ser mecanitzada fa uns 30 anys,  substituint els contrapesos de fusta per altres de ferro, que van modificar la seua sonoritat i posen en greu perill de ruptura. Al fer els experts la valoració de la campana diuen que caldria restaurar el conjunt, reposant els contrapesos de fusta i dotant les campanes amb motors d’impulsos que reproduïxen la forma tradicional de tocar i no impedixen el toc manual, conservant tota la sonoritat original (CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA).[7]

Dues campanes desaparegudes

Es tenen notícies de dues campanes: una fosa a Nules, que va ser beneïda i batejada el 16 d’abril de 1805 amb el nom de Sant Antoni Abad, amb un pes de 16 arroves valencianes (203 kg); i una altra també fosa a Nules, que va ser beneïda i batejada el 10 de maig de 1805 amb el nom de Jesucrist de la Santíssima Trinitat, de 31 arroves valencianes de pes (393 kg), pagades en part amb almoines i amb contribucions voluntàries dels veïns (BREVA, 1990, 37).

La campana Pietat (4)

La quarta campana volteable data de 1942, de nom Piedad, és la de més pes de les quatre i té un diàmetre d’un metre i 579 kg de pes. Va ser pagada per l’Ajuntament de Betxí, sent alcalde Vicente Meneu Doñate. En la seua epigrafia posa:

FUNDICION / DE MANUEL ROSES VIDAL / HIJO DE M ROSES SANTOS / VALENCIA/ PIEDAD / BECHI/1942

MINOLTA DIGITAL CAMERA
Campana Pietat

En l’epigrafia de mig peu posa:

SIENDO ALCALDE D VI / CENTE MENEU DOÑATE

La campana ha sigut motoritzada per Salvador Manclús de Rafelbunyol. El seu mecanisme per a tocar, és de motor continu amb electromassa (CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA).[8]

Estes quatre campanes estan mecanitzades des de farà uns 30 anys, amb la substitució de les porques o contrapesos de fusta per altres de ferro, que van modificar la sonoritat i posen en greu perill de ruptura. Caldria restaurar el conjunt, reposant els contrapesos de fusta i dotant les campanes amb motors d’impulsos que reproduïxen la forma tradicional de tocar i no impedixen el toc manual, conservant tota la sonoritat original. Devem de recordar que les campanes de 1600 són l’única música encara viva que ens queda d’aquell segle.

Les campanes del rellotge

En l’estructura metàl·lica del sobre campanar es localitzen tres campanes al servici del rellotge del campanar, estes campanes van ser pagades per l’Ajuntament de Betxí. Dos són les que marquen els quarts i es van fondre en 1930 en els tallers Germans Roses de Silla (València).

MINOLTA DIGITAL CAMERA
Campana de quarts menor

Campana de cuartos menor (1)

La campana de quarts menor té 44 cm de diàmetre i 49 kg de pes. En la seua epigrafia posa:

AÑO 1930 / ROSES HERMANOS /. ANIDA PERIS Y VALERO / VALENCIA.

El llaç és d’estructura de ferro. El seu mecanisme per a tocar és una maça exterior. Pot refondre’s en cas de ruptura després de la seua documentació. La instal·lació és original i ha de ser conservada per a protegir la sonoritat i altres valors culturals.

Campana de quarts major (2)

Esta campana de quarts major té 54 cm de diàmetre i un pes aproximat de 91 kg. En la seua epigrafia posa:

AÑO 1930/ROSES HERMANOS/ANIDA PERIS Y VALERO/VALENCIA.

La porca és d’estructura de ferro. El seu mecanisme per a tocar és una maça exterior. Pot refondre’s en cas de ruptura després de la seua documentació.

Campana de les hores (3)

La sèptima campana és el de les hores. Va ser fosa per Roses Germans de Silla (València), de 69 cm de diàmetre i 190 kg de pes. En la seua epigrafia posa:

AÑO 1930 / VALENCIA / FUNDICION DE CAMPANAS DE ROSAS HERMANOS CANO transitar JUNTO CTRA MADRID.

La porca és d’estructura de ferro. El seu mecanisme per a tocar és una maça exterior. Pot refondre’s en cas de ruptura després de la seua documentació (CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA).[9]

Durant molts anys els tocs de campana van marcar la vida civil i religiosa del poble, el toc a foc, a difunts, el de les  hores o bé qualsevol esdeveniment important del poble.

Campana de l’Església de Santa Maria

La nit del 3 de setembre de 1977 sent rector de Betxí Ricardo Pla i amb l’assistència del Bisbe de la Diòcesi Segorbe-Castellón, José María Cases Deordal, es va inaugurar el nou temple de Santa Maria. La campana està situada en l’espadanya, de 40 cm de diàmetre i 37 kg de pes. El seu estat de conservació és bona. El mecanisme per a tocar és manual (CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA).[10]

Campana de l’ermita del Calvari

La façana de l’ermita del Calvari es remata amb una cornisa mixtilínia i damunt, una espadanya on està la campana, de 40 cm de diàmetre i 37 kg de pes. El seu estat de conservació és desconeguda. El mecanisme per a tocar és manual (CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA).[11]

Campana de l’ermita de Sant Antoni

L’ermitaté una espadanya on està col·locada la campana, de 43 cm de diàmetre i 46 kg de pes, esta es va fondre en 1948 per Roses Hermanos de Silla. La seua conservació és bona. El mecanisme per a tocar és elèctric. En el terç de la campana (part de dalt) hi ha una epigrafia que posa:

FUNDICION/DE/CAMPANAS/DE/ROSES HNOS/SILLA VALENCIA/ AÑO 1948 MORENO (CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALÈNCIA).[12]

                                                             BIBLIOGRAFIA

BAUTISTA i GARCÍA, Joan Damià (2005): “Notes sobre el patrimoni historic artístic de Betxí”, V Vila de Betxí, Betxí, Publicacions de l’Ajuntament de Betxí.

BREVA FRANCH, Francesc (1990): Art a Betxí, Betxí, Publicacions de l’Ajuntament de Betxí.

FRANCÉS CAMÚS, Josep Miquel (2005): III Centenario de la Iglesia Parroquial de Betxí, Betxí, Parròquia de la Mare de Déu dels Àngels.

MESADO i GIMENO, Xavier (2007): “El somni de Pascual Meneu: el Palau de Betxí”, Castelló, Estudis Castellonencs núm. 10, 2003-2005, Servei de Publicacions de la Diputació de Castelló, pags 881-918.

MESADO i GIMENO, Xavier (2009): “Betxí durant els segles XIII i XIV”, Betxí, IX Vila de Betxí, Servei de Publicacions Ajuntament de Betxi, Edicions Brosquil.

NEBOT GARCIA, Ferrán-BADENES MARTIN, Miquel Angel (2011): “Els signants de la Carta Pobla de 1611… i altres betxinencs d´aquells anys”, XI Vila de Betxí, Servei de Publicacions Diputació de Castelló.

                                                           WEB

CAMPANERS DE LA CATEDRAL DE VALENCIA: Inventari general de campanes de la Comunitat Valenciana [campaners.com/php/valencia]

[1]  A partir del siglo IV, las cabeceras de las iglesias estaban orientadas al este, donde nace el sol y está la ciudad santa de Jerusalén,

[2]  La documentació de la campana l’han realitzat: Salvador-Artemi Mollà i Alcañiz (1997) i Francesc Llop i Bayo (2/10/2004). Els editors de la fitxa l’han realitzat: Mari Carmen Álvaro Muñoz i Francesc Lop i Bayo. L’actualització de la fitxa és del 14 de maig de 2005.

[3] Segons dades estadístiques de l’època, cada casa estava composta per 4´5 habitants com a terme mitjà, que multiplicat per nombre de cases ens dóna el total d’habitants.

[4]  Els editors de la fitxa l’han realitzat: Mari Carmen Álvaro Muñoz, Francesc Llop i Bayo i Salvador Mollà i Alcanyís.

[5]   Informació oral rebuda el 18 de maig de 2013, per Ferran Nebot García en el Passeig guiat pels carrers més antics de la població, dins dels actes patrocinats per la Caixa Rural de Betxí, amb motiu de Sant Isidre de 2013.

[6]  Va ser un agrimensor il·lustrat i liberal, propietari agrícola, va ser regidor en l’Ajuntament de Betxí, votant a la Diputació i a les Corts i un dels principals contribuents de Betxí.

[7] La documentació de la campana l’han realitzat: Salvador-Artemi Mollà i Alcañiz (1997) i Francesc Llop i Bayo (2/10/2004). Els editors de la fitxa l’han realitzat: Mari Carmen Álvaro Muñoz i Francesc Lop i Bayo. L’actualització de la fitxa és del 14 de maig de 2005.

[8]  La documentació de la campana l’han realitzat: Salvador-Artemi Mollà i Alcañiz (1997) i Francesc Llop i Bayo (2/10/2004). Els editors de la fitxa l’han realitzat: Mari Carmen Álvaro Muñoz i Francesc Lop i Bayo. L’actualització de la fitxa és del 14 de maig de 2005.

[9]  Salvador-Artemi Mollá Alcañiz és l’editor de les fitxes de les tres campanes del rellotge. L’actualització de la fitxa és de l’1 de gener de 1997.

[10]Raúl Nebot Sol és l’editor de la fitxa. L’actualització de la fitxa és del 19 de maig de 2004.

[11]Raúl Nebot Sol és l’editor de la fitxa. L’actualització de la fitxa és del 19 de maig de 2004.

[12]  Salvador-Artemi Mollá Alcañiz és l’editor de la fitxa. L’actualització de la fitxa és de l’1 de gener de 1997.