José Francisco Blasco Cobeño
Quan va esclatar la Guerra Civil el 18 de juliol de 1936, Betxí va quedar en la zona republicana, allunyada del front de batalla. Esta circumstància va fer que, tal com anava avançant el front de batalla, Betxí es convertira en terra de refugiats.
Per a atendre els refugiats es van crear per Ordre de la Presidència del Govern de 26 d’octubre de 1936, els Comités Provincials i Locals. En esta s’establia l’obligatorietat d’allotjar els emigrats dels fronts de guerra, i entre les seues funcions estaven les d’atendre les necessitats de la població refugiada. Els Comités Provincials depenien del Comité Nacional de Refugiats, creat per Ordre de la Presidència del Govern (Gaceta de Madrid de 14 d’octubre de 1936). Estos organismes van tindre una curta existència, perquè després de la creació del Ministeri de Sanitat i Assistència Social, donat que el 2 de febrer de 1937 es va suprimir el Comité Nacional de Refugiats i el 20 de febrer els comités provincials. La responsabilitat d’atendre als evacuats de la zona de guerra va recaure a partir d’aquell moment en el Comité d’Evacuació i Assistència a Refugiats (CEAR) constituït dins de l’esmentat ministeri. Sis dies després de la seua constitució va canviar el nom pel d’Oficina Central d’Evacuació i Assistència als Refugiats (CEAR).[1]
Per ordre de 20 de febrer de 1937 es recordava l’obligatorietat de subministrar allotjament i manutenció en règim familiar als evacuats assignats a cada localitat. Per a identificar els evacuats es va crear la Fitxa d’Evacuació i Refugi, un document d’identitat acreditatiu del dret a la protecció, proporcionat pels comités locals, la possessió de la qual es declarava obligatòria. Qualsevol refugiat que arribara a un poble havia de regularitzar la seua situació en el termini de vuit dies.[2]
A mitjan març de 1937 es van reorganitzar els comités locals de refugiats i es va crear
l’Oficina d’Etapa per a l’Evacuació i Assistència a Refugiats, que substituïa a la Delegació del Comité Nacional de Refugiats de Guerra. A partir de llavors els comités locals estaven formats per l’alcalde que ostentava la presidència; un delegat de cada central sindical; un metge de la Beneficència; un membre del Socors Roig Internacional i un representant dels propis refugiats.[3]
La Delegació del Comité Nacional de Refugiats de Guerra de la província de Castelló va fer un gran esforç per a acollir a quasi 20.000 refugiats que fugien dels fronts de combat, que durant mesos van haver d’allotjar i alimentar. A finals d’any 1936 van començar a arribar a Betxí refugiats de diferents províncies, entre estos es trobava Manuel Navia Rubio, natural de Madrid, en este grup de refugiats van arribar xiquets i xiquetes, els pares del qual van confiar a les autoritats locals, perquè els tingueren i alimentaren en zona de rereguarda. Com el curs escolar ja estava organitzat, es va habilitar per a ells les Escoles Dualde (actual Centre de la Tercera Edat).
Betxí en els anys de la Guerra Civil comptava amb una població de 2.295 habitants i va acollir a un total de 291 refugiats, provinents de diferents parts d’Espanya (GACETA AULA MILITAR, 2012, CXXVIII). Els refugiats de guerra que va acollir Betxí representava el 8´8% del total de la població.
El Comité Local de Refugiats de Betxí es va trobar amb dos problemes molt importants: un la manutenció dels refugiats i un altre el seu allotjament. El Comité per a solucionar estos problemes va recórrer a la solidaritat dels veïns de Betxí, els xiquets menuts els van allotjar en cases particulars, que en la majoria dels casos els propietaris de la vivenda no tenien fills, i als pares i als seus fills majors en immobles buits del poble. D’esta manera els nouvinguts els van distribuir per tot el municipi.
Una de les xiquetes refugiades que van vindre al poble va ser ma mare, René Cobeño Iglesias tenia vuit anys, venia acompanyada de quatre germans d’un total de dotze. Em va comptar que el viatge que va realitzar amb autobús des de Madrid a Betxí va durar uns tres dies i que abans d’arribar al poble van fer nit a l’Hotel Suizo,que estava en la Porta del Sol de Castelló. A Betxí van arribar cap al migdia i l’autobús va parar davant de l’Ajuntament, a continuació els van aposentar en un saló que hi havia en el primer pis de l’Ajuntament. Una vegada aposentats, van arribar famílies del poble a arreplegar-los, a ma mare la va arreplegar Joaquín Ferrandis Torres el mestre. El dia abans d’arribar l’autobús de Madrid, va arribar un altre a Betxí ple de refugiats.
Per a poder organitzar bé l’acollida dels refugiats i al ser Betxí un poble menut, estos no van vindre tots al mateix temps sinó en xicotetes onades. Per regla general els pares dels xiquets refugiats a Betxí van tardar uns dies més que els xiquets a arribar al poble, on es van establir fins a l’arribada del front de guerra.
La procedència dels refugiats era molt variada van vindre de Còrdova, Almodóvar del Río, Hornachuelos, Bélmez, Posada del Río,tots estos pobles eren de la província de Còrdova; Tera de la província de Sòria; Sigüenza de la província de Guadalajara; de Madrid capital i Don Benito, Guareña i Azuaga de la província de Badajoz. Les professions que tenien la majoria eren llauradors, encara que també hi havia algun barber, sabater, forner, miner, ferrer, obrer…
Sobre les famílies de refugiats que van vindre al nostre poble es poden comptar infinitat d’històries, jo puc contar la de la meua família. Els meus iaios tenien una família nombrosa (dotze fills), i els primers a vindre van ser els meus tios Pascual (11 anys), Manolo (11 anys), ma mare René (8 anys), Carmen (5) i Juan (4).[4] A tots ells els van acollir famílies que no tenien fills a excepció del meu tio Manolo que el va acollir Dolores Ventura Castelló la Rispa, que tenia cinc fills. Els meus iaios i els altres tios que eren més majors es van allotjar en una vivenda deshabitada.
Gràcies a l’historiador de Figueroles, Alfredo Fornas Pallarés, que va estar en l’Arxiu de la Memòria Històrica de Salamanca, i que em va entregar uns documents de la Guerra Civil podem conéixer els noms i professions d’alguns dels refugiats de diferents zones de guerra que van ser evacuats a Betxí:
Esta relació de 125 refugiats estava datada en Betxí el 27 de gener de 1937 i venia firmada per l’alcalde socialista José Vicente Ibáñez Orenga i pel secretari de l’Ajuntament José María Montroy.
En vindre els refugiats al poble van començar a treballar en els seus oficis per a poder guanyar-se el poc de menjar que hi havia. A Betxí els dirigents sindicals van organitzar la Borsa de Treball, situada en l’Església Parroquial. Tots els hòmens i dones que havien de llogar-se es van inscriure en la Borsa, així com els propietaris de cavalleries. Es donava treball per torn i quan no arribava per a tots, l’endemà es començava pels aturats del dia anterior (M. FRANCH, 1996, 98). En este mes l’Ajuntament de Betxí va constituir el Comité Local de Defensa Passiva, format per l’alcalde José Vicente. Ibáñez Orenga, el metge Francisco Albiach Roselló, l’ajudant de farmàcia José Miró Doñate, l’obrer tècnic Eduardo Nebot Palau i el secretari de l’Ajuntament, José María Montroy, amb l’objectiu de supervisar la construcció dels refugis antiaeris (SORRIBES, 2011).
El meu avi Pascual Cobeño Yagüe era obrer igual que els meus tios majors, quan vingué refugiat a Betxí va treballar d’obrer en cases particulars. L’Ajuntament de Betxí li va manar al meu iaio que dirigira la construcció dels refugis antiaeris del poble, segons em conta la meua família, també va dirigir els de Castelló.
Betxí va ser bombardejada per primera vegada el 14 de juny de 1938 i davant de l’avanç de les tropes nacionals, molts veïns de Betxí, van decidir fugir del poble, alguns es van refugiar en les mines abandonades del Solaig i de l’Espartera, altres en els masets del terme o en pobles de València, com ara Torrent, Corbera de la Ribera, on Joaquín Ferrandis havia estat de mestre, Paterna…, quedant-se el poble pràcticament buit, excepte uns vint veïns que es van refugiar en l’església. Per eixes dates els veïns de Betxí van saber el que era ser un refugiat de guerra. Una vegada acabada la guerra cada un va tornar al seu poble o ciutat.
Dels refugiats que havien a Betxí, es van quedar definitivament en el poble els xiquets: Manuel Navia Rubio “Tomasin”, Adoración Caro, Santiago Martín Porros, Elena Aguado i René Cobeño. De tots ells només viu ma mare René. Es va donar la casualitat que Santiago Martín Porros, Elena Aguado i René Cobeño eren veïns de carrer, del barri de la Prosperitat de Madrid. Era tal l’agraïment dels meus iaios al poble de Betxí, que els que van fer la mili a Madrid, una vegada acabada la guerra, anaven a casa dels meus iaios a què els llavaren la roba o bé a menjar, com va ser el cas de José Alcalá “Pepe Máximo”, de José Personat Meneu “Peral” i de Joaquín Giménez Remolar “el Chulo”.
Per a acabar vull agrair a Alfredo Fornas Pallarés els papers de l’arxiu de Salamanca que em va entregar, ja que formen una part important de la història de Betxí.
Bibliografia
FRANCH FRANCH, Manuel (1996): Sucedió en Betxí, Betxí, L’autor.
GACETA AULA MILITAR BERMÚDEZ DE CASTRO (2012), nº 128.
SORRIBES ROIG, Vicent Enric (2011): “Betxí sota les bombes”, Programa de les Festes Majors Setembre 2011.
Referències
[1] Gaceta de Madrid, 18 i 26 de gener, Ordres de 17 i 23 de febrer de 1937.
[2] Gaceta de Madrid, 1 de març de 1937, Ordre de 26 de febrer de 1937, p 1.023.
[3] Gaceta de Madrid, 13 de març de 1937, Ordre d’11 de març de 1937, p 1.191.
[4] Avi de David Cobeño Iglesias, porter de Primera Divisió en els equips Sevilla, Almeria i Rayo Vallecano.
Betxí 